No podem canviar res fins que nosaltres ho acceptem. La condemna no allibera, oprimeix. (CG Jung)
Tots sabem que els humans tenim la capacitat d’experimentar un gradient d’emocions molt més complex que el de la resta dels animals. El nostre evolucionat cervell ens permet estar contents o emocionats, sentir gratitud, Afalag, por o pànic entre moltes emocions i sentiments. A més, la nostra escorça cerebral ens permet la metacognició, això vol dir que podem pensar i reflexionar sobre els nostres propis pensaments i sentiments. Però el que semblaria el resultat d’una infinitat d’avantatges, pot acabar convertint-se en un malefici “un gran poder comporta una gran responsabilitat” que deien a la pel·lícula de Spiderman.
Posem una zebra que està menjant tranquil·lament enmig de la sabana quan de cop apareix un lleó famolenc a la seva caça. El cervell d’aquesta zebra emetrà una resposta instintiva, emocional i fisiològica d’estrès que li permetrà a l’organisme sortir corrent (fugir de l’perill) ja que és la resposta que va a garantir la supervivència amb major probabilitat. Quan el perill hagi passat, la zebra i tot aquest sistema nerviós seguiran on ho van deixar: menjant per mantenir l’equilibri de l’organisme. Desapareix el perill, desapareix l’emoció d’ansietat o estrès.
Posem que un humà pogués estar en la mateixa situació. El sistema nerviós d’aquest respondria exactament igual que el de la zebra en el moment de l’perill. Però un cop passat aquest, els humans som els únics amb capacitat per pensar per exemple “Hi hauria d’haver lluitat sóc un covard!”. Som els únics que podem viure la complexa sensació de sentir vergonya per haver sentit por.
En el dia a dia de la nostra quotidiana vida ve a ser alguna cosa així: “Vaig sentir ràbia (1) quan el meu cap em va dir que no estava fent bé la meva feina i no podia suportar (2) aquesta sensació”, “Tinc por (2) a tenir un atac de pànic (1) “” Em sento culpable (2) per no haver-me cagat de por (1) “. Jutgem les nostres emocions i sensacions i li afegim a un problema primari (1) un altre de secundari (2). Un 2 × 1 en tota regla.
No compris aquesta oferta.
A tu humà lector, acceptem que som imperfectes, acceptem que de vegades som porucs, que ens enfadem quan no aconseguim el que volem, que ens equivoquem i que no hi ha res terrible, ni insuportable, ni condemnatori d’això.
Només reflexionant d’aquesta manera, estaràs preparat per treballar aquesta ràbia, aquesta por, aquesta frustració primària en situacions concretes del dia a dia que no t’agraden.
Per aprendre a canviar abans hauràs d’aprendre a ACCEPTAR. Aquest és el teu gran poder i la teva gran responsabilitat.
Bibiana
