La culpa és una emoció desagradable i difícil de gestionar. Acostuma a aparèixer quan la nostra conducta té conseqüències negatives per als altres, per a nosaltres mateixos o quan transgredim un valor important per a nosaltres.
És una emoció social, la qual cosa significa que es va perfilant a través de les relacions interpersonals que establim al llarg de la vida. I la seva funció és fer conscient a la persona que ha transgredit una norma moral de la societat en la qual viu. El sentiment de malestar que provoca ens empeny a reparar el mal o la falta comesa i a evitar el comportament que el va causar en el futur.
La família, pel seu paper socialitzador durant la infància, és el principal entorn en el qual aprenem a sentir-nos culpables. A cada família es dóna importància a uns valors per sobre d’uns altres, i la manera d’ensenyar-los pot ser més o menys punitiva. Per això no és estrany que en cada persona les coses que generen culpa siguin diferents (cometre un error, la mentida, la distracció, la falta d’atenció, posposar un projecte, la falta de solidaritat,…), així com la tendència a sentir-se més o menys culpable per elles. A la família se sumen els altres entorns i experiències (l’escola, el barri en el qual vius, els amics, les parelles, el treball,…).
Posem el cas del nen que arriba a casa dient que l’han castigat sense pati a l’escola, segons el nen sense cap motiu. Aprenen coses diferents el nen que rep dels seus pares un “alguna cosa hauràs fet” que el que rep un “Ja està bé! Parlaré amb l’escola, sempre castiguen als mateixos!”, la versió actual de “el profe t’ha agafat mania”. En el primer cas “sóc culpable perquè m’han castigat”, en el segon “no sóc jo, és l’altre que ha comés una injusticia”.
En funció de la nostra història particular amb la culpa desenvoluparem una actitud cap a ella més o menys sana. Hi ha persones que se senten culpables per tot, fins i tot quan no són capaces d’identificar la falta comesa, la creença que han interioritzat és “si algú s’enfada amb ells és perquè alguna cosa han fet malament”. En l’altre extrem hi ha persones que no es responsabilitzen de res, la culpa sempre la té un altre o alguna circumstància externa a ells. I entre aquests extrems trobem una gran varietat de maneres de relacionar-nos amb la culpa.
Quan cometem un error o transgredim un valor important per a nosaltres, podem analitzar-lo, determinar el nostre grau de responsabilitat de manera objectiva i intentar esmenar-lo. Si això no és possible, podem quedar-nos enganxats al sentiment de culpa o bé perdonar-nos i aprendre de la falta comesa.
“No hi ha problema tan dolent que una mica de culpa no pugui empitjorar” Bill Watterson
Laura S.
