El passat 10 de setembre va ser el dia internacional per la prevenció del suïcidi. Un dia molt necessari per parlar d’un tema molt tabú encara en la nostra societat, recolzat en el fals mite de que parlar de suïcidi el promou, quan està demostrat que és al contrari. Però n’em de parlar més d’un dia i hem de parlar força si de veritat es vol fer una veritable prevenció.
Epidemiologia i factors de risc
A Catalunya, el suïcidi és la primera causa de mort prematura en joves d’entre 25 i 34 anys. A Espanya és la primera causa de mort no natural (el doble que les morts per accident de trànsit) i la segona causa de mort en joves d’entre 15 i 29 anys (després dels tumors).
La OMS parla de factors de risc socials, comunitaris, relacionals i individuals.
Socials
Son factors de risc socials l’estigma que té la conducta de demanar ajuda, el sensacionalisme en els medis de comunicació quan parlen d’un cas de suïcidi, l’accés als mitjans per poder cometre el suïcidi, la dificultat d’accés a l’atenció sanitària o la idealització romàntica del suïcidi en els joves.
Comunitaris
Parla de factors de risc comunitaris com esdeveniments estressants psicosocials (problemes financers, académics, laborals, divorci conflictiu dels pares, abús sexual, etc.), immigració, discriminació, guerres, conflictes socials greus, desastres naturals, ser refugiat, etc.
Relacionals
Els factors de risc relacionals tenen més a veure amb amb les relacions que té la persona amb el seu entorn com la pèrdua d’un ésser estimat, l’aïllament, la soledat, el divorci, la violència de gènere en l’àmbit domèstic, etc.
Individuals
Per últim, els factors individuals son els antecedents familiars de suïcidi, intents previs, tenir alguna psicopatologia, consum de drogues o altres adiccions, esdeveniments estressants personals, malalties cròniques o discapacitat, trets de personalitat, etc.
Per tant, fer prevenció del suïcidi implica millorar molts aspectes de la societat. Protegir la sanitat pública, fer prevenció de l’abús sexual, protegir a les persones desnonades, fer prevenció de l’assetjament escolar, polítiques de protecció i integració de persones migrants i refugiats, fer prevenció de violència de gènere, fer prevenció d’adiccions (limitar les cases d’apostes, educar en l’ús correcte de les teconologies i internet…), i un llarg etc. Es poden fer moltes coses a nivell social i comunitari que afavoririen la prevenció del suïcidi però la més important que hem de fer és la PROMOCIÓ DEL BENESTAR EMOCIONAL de la població. Per això és de vital importància (mai millor dit) inversió pública en salut mental i augmentar considerablement el número de psicòlegs per habitants, a més a més de campanyes informatives per la població adulta i campanyes educatives per nens i adolescents.
Mentrestant, posarem el nostre gra de sorra, parlant de informació important que pot afavorir la prevenció del suïcidi.
Signes que podem observar en una persona potencialment suïcida
La més evident són les verbalitzacions sobre el desig de desaparèixer o la pèrdua del sentit de la vida, altres menys evidents són la tristesa més intensa i durant més temps del normal (ja que estar trist a vegades és normal), la baixa autoestima (diu poc o res bo de si mateix/a o diu coses molt negatives), expressió de sentiments de culpa, inutilitat o fracàs, la desesperançada amb la vida i el futur, la desmotivació en projectes vitals o en activitats que abans gaudia, canvis en la son i l’alimentació, l’expressió de cansament, fatiga o falta d’energia per tirar endavant accions bàsiqes del dia a dia, l’aïllament social i la no expressió del patiment, el tancament en un mateix, el comiat exagerat de les persones allegades com si no les anessin a tornar a veure, autolesions (talls, rascades, punxades…) l’augment de conductes d’autodestrucció (abús de drogues, conducció temerària, buscar baralles físiques i violentes…), canvis sobtats d’humor o de personalitat o reaccions emocionals negatives molt intenses davant situacions estressants del dia a dia.
Què fer davant la sospita?
Demanar ajuda urgentment ja sigui al metge de capçalera que derivarà als serveis públics de salut mental o bé demanar ajuda a serveis privats de psicologia i/o psiquiatria.
Intentar que la persona estigui sola el mínim temps.
Donar-li afecte, comprensió i acceptació incondicionals.
Validar les seves emocions, no som ningú per qüestionar el patiment dels altres.
Oferi-li ajuda i mostrar-se disponible.
Serà imprescindible que la persona rebi atenció psicològica per realitzar un bon diagnòstic i intervenció i que la persona pugui retrobar-se amb el sentit i desig de viure i recuperi el benestar emocional necessari per gaudir i enfrontar la vida.
Patricia Vilchez Las Heras
Psicòloga sanitària infanto-juvenil
Col·legiada 21639
