Per què ens costa passar pàgina quan ens enfadem? Per què ens duren tant els empipaments? La ràbia és una emoció que ens costa deixar anar i diria que fins i tot en alguns casos fem un esforç conscient per a no deixar-la anar. Volem estar enfadats i busquem la manera de mantenir l’emoció activa. Malgrat no ser una emoció agradable i positiva, té alguna cosa que ens agrada.
Hi ha una raó física: les hormones que segreguem durant l’empipament ens proporcionen un aument important d’energia i triguen bastant a desaparèixer del cos. Encara que el motiu pel qual ens enfadem inicialment ja no sigui present i l’emoció s’hagi rebaixat, el nostre cos queda sensibilitzat davant aquesta emoció, de manera que qualsevol inconvenient o frustració que succeeixi en les hores posteriors l’activa de nou. Ser conscients d’això ens pot ajudar a tenir més paciència en determinades situacions. Si sé que estic de mal humor o enfadat per alguna cosa que m’ha passat a la feina, puc posar en quarantena tot el que em molesta en arribar a casa, i esperar a estar en un estat anímic diferent per a valorar i respondre de manera proporcionada.
També hi ha raons relacionades amb l’aprenentatge i els hàbits. De vegades l’empipament fa que aconseguim allò que volíem, reforçant-se així l’estratègia d’enfadar-nos. Poso un exemple: quan un nen vol alguna cosa (jugar a la tablet, una xocolata, …) i diem que no, el nen s’enfada. Si com a adults no som capaços de tolerar aquest empipament i cedim a la petició, el nen aprèn a enfadar-se per a aconseguir canvis en l’ambient. Si busquem un exemple en l’edat adulta, pensem en els empipaments de parella, i en concret en aquests que busquen mitjançant l’empipament-càstig que l’altre canviï alguna cosa del seu comportament.
De vegades l’empipament ens serveix per a evitar una cosa negativa. Segur que haureu conegut gent que fa servir l’empipament com a defensa. Em refereixo a persones que davant una crítica o una reclamació, reacciona enfadant-se. A curt termini pot resultar una bona estratègia però, a llarg termini, impedeix fer autocrítica i genera problemes socials.
Tots aquests empipaments són instrumentals perquè serveixen per a aconseguir o evitar alguna cosa. Com a estratègia puntual pot funcionar, però si es generalitza, a llarg termini deixa de tenir efecte. Les persones que envolten a l’enfadat s’habituen i deixen de respondre, i llavors aquest tendeix a prolongar els seus empipaments o a augmentar la seva intensitat fins a arribar a ser desproporcionats, no arribant a entendre com és que els altres s’han tornat tan insensibles al seu malestar.
L’empipament instrumental és una estratègia apresa de manera inconscient. No és que de manera freda i calculada algú decideixi enfadar-se per a evitar una brega o per a aconseguir alguna cosa, sinó que sorgeix de manera automàtica davant determinats estímuls i després la persona no sap com fer per a deixar d’estar enfadat.
Us proposo la consciència emocional com a alternativa a la reactivitat. Ser conscients del que sentim a cada moment ens pot ajudar a entendre què ens mou, què ens està succeint, què necessitem de la situació o de l’altre i a buscar maneres més sanes d’expressar-ho.
“Qualsevol pot enfadar-se, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tan senzill” Aristòtil
Laura S.
