Durant aquests dies de confinament, ens han passat moltes coses, i probablement molt diferents. Com sentia dir ahir a una periodista, cada família és un ecosistema, jo hi afegiria, i cada individuo un món.
Hi ha els que han estat molt i molt bé, manifesten haver après i sentir-se personalment satisfets. Hi ha els que, ni bé, ni malament, ho han passat com han pogut, amb una resistència estoica. Però, també hi ha, no ens oblidem, qui manifesta haver-ho passat realment malament, potser per diversos motius, però pel que he sentit, tots molt relacionats amb la solitud.
La solitud i la desacceleració del ritme vital, provocat pel tancament ens ha portat, voluntària o involuntàriament a trobar-nos amb nosaltres. I quan un es veu a si mateix, en diferents moments, amb contacte amb la por, amb l’avorriment, amb l’enfado, pot observar diferents reaccions, com a resposta a aquestes emocions. I aquestes conductes-reaccions, han vist limitades el seu ventall habitual, precisament pel confinament. No s’han pogut donar respostes habituals com, estic nerviós doncs vaig a córrer, estic enfadat surto a prendre alguna cosa i a xerrar amb un amic, etc. Hem tingut que improvisar i lidiar amb tot el que ens anava passant per dins.
La gestió emocional, de cop, es feia difícil, doncs, com deia, ens hem vist desproveïts de la possibilitat de donar respostes conegudes. Però alhora aquest fet ha obert la possibilitat de buscar alternatives. En la mesura que les alternatives han estat més o menys encertades, l’individuo desenvolupa, o bé un sentiment d’autosuficiència i confiança en si mateix, o bé tot el contrari.
Penso que és aquest últim cas, el que provoca que moltes persones surtin del confinament, frustrats, amb més inseguretat i menys autoconfiança. Probablement sense ni adonar-se’n han trepitjat el concepte d’acceptació incondicional tan important per sentir-nos bé, per aprendre dels errors, per millorar, per créixer prosperant.
La història, la literatura i la mitologia està plena d’exemples de personatges torturats, embogits, plens de dramatisme, patiment i dolor. I tots tenen en comú una gran falta d’acceptació incondicional. Em ve al cap la indecisió de Hamlet, els desequilibris de Cassandra, o els quadres depressius de Kurt Cobain. Falta d’acceptació, autorebuitg, tendències destructives. Com a antídot aquella famosa pregària atribuïda al teòleg i filosof Niebuhr: “Senyor doni’m serenitat per acceptar tot allò que no puc canviar….”.
Està clar que quan la soledat obliga a mirar-nos, observem trets que ens agraden més, i d’altres que menys. Allò que m’agradi menys de mi, puc treballar per canviar-ho o millorar-ho. Cal seguir lluitant. Ara bé, no podem saber si el canvi que volem aconseguir arribarà o no, el que si sabem segur, és que, si hi ha canvi o serà amb acceptació, o no serà.
En resum, el que vull dir és, que tot allò que menys m’agrada de mi mateix: reaccions, trets de personalitat, pors, emocions incòmodes, conductes poc adaptatives, etc, puc provar de canviar-ho, però des de l’acceptació; i tot allò que no pugui modificar també hauré d’aprendre a acceptar-ho, perquè al cap i a la fi, m’acompanyarà igualment tota la vida. Ens ho hauriem de dir més: m’accepto, m’accepto, m’accepto…Es una abraçada.
Marta Santaeulària
8318
