A causa del confinament he seguit amb la meva tasca quotidiana d’atendre als pacients, però des de casa, telemàticament. Els primers dies de confinament vaig notar, en molts pacients, una certa millora.
En un primer moment, no us enganyaré, em va sorprendre, però de seguida vaig veure la relació entre els que milloraven i la situació. Hi haurien tres grups:
– Persones amb trastorn depressiu. Una de les característiques d’aquest trastorn és que la persona està molt egocentrada en el propi patiment. La situació externa, tan convulsa, els obliga a abandonar aquest centrament i mirar cap a fora, i alhora, suposa un trencament de la rutina, prou important, per a abandonar, potser temporalment, aquells pensaments sabotejadors que els arrossegaven a la depressió.
– Persones amb fòbies diverses que requereixen un tractament basat en l’afrontament d’aquella situació que temen. De cop i volta aquest es feia impossible, i això els proporcionava una sensació de calma. Pensem que el moment de màxima angoixa, en les fòbies, és el moment just abans d’afrontar-les, quan ja has pres la decisió que ho faràs, però encara no ho has fet. Alguns a casa se senten protegits i lluny d’aquelles pors que provenen de l’exterior, com és el cas dels que pateixen fòbia social.
– Persones amb un perfil perfeccionista i exigent, que viuen la situació com a imposada des de fora i per tant se senten alliberats de qualsevol responsabilitat (més que la d’estar-se a casa). En conseqüència els seus nivells d’estrès i d’angoixa han baixat considerablement.
Per contra, també és cert, que els que jo he vist que ho porten pitjor són els joves. Potser els seus nivells de tolerància a la frustració són més baixos. I certament, la situació és frustrant. Quan es va anunciar que l’estat d’alarma s’allargava va ser un desgavell… Tot i que era previsible.
De les persones amb hipocondria no us en puc dir res. No sé com els hi ha afectat el confinament perquè, certament, tots m’han dit que estaven malalts i ha estat impossible, de moment, fer la sessió telefònica o per skipe.
Passats uns dies del confinament, comencen a aparèixer sentiments contraposats. Haurem d’anar veient cap on van els sentiments. Hi ha qui s’avorreix, qui pateix moltíssim pel que està passant, qui em comenta que té por a la policia, i molts angoixats per la situació laboral que es trobaran quan passi el confinament.
Parlant amb les meves companyes de l’equip, les nostres previsions són que un cop acabat el confinament ens trobarem amb persones amb TEP (trastorn per estrès postreumàtic), dols patològics (de totes aquelles persones que, malauradament, hauran perdut un familiar sense poder acomiadar-se), crisis de parella, un augment de violència de gènere, potser abusos de drogues i alcohol, i probablement un augment de persones amb estrès, depressió i angoixa per la situació laboral post confinament.
Malgrat tot el anterior, jo no deixo de pensar, que davant les situacions excepcionalment dures també hi haurà potents aprenentatges. Per això, crec, que d’aquesta situació tant estranya i dolorosa per una societat, en sortirem psicològicament perjudicats però alhora amb una fortalesa i capacitat d’adaptació milorades. Una cosa no treu l’altre. Són contradiccions que conviuen.
Marta Santaeulària
8.318
