L’afecció és aquell vincle afectiu entre el nadó i el seu cuidador/a principal. Es forma a partir de la recerca de seguretat per part del nadó en aquesta figura de cuidador/a. El fi que caracteritza aquest tipus de vincle: la supervivència. Per a una bona futura salut mental del nadó, el cuidador/a ha de ser sensible i empàtic/a. A més a més ha de ser ràpid/a en la satisfacció de les necessitats essencials. D’aquesta manera, el nadó construeixi un esquema mental segur sobre si mateix i els demés.
Una experiència segura prolongada amb el cuidador/a generarà un bon vincle afectiu. Això permetrà que es generi una expectativa implícita de confiança. Així guanyarà seguretat i comoditat en futures relacions amb si mateix i amb el mon.
A aquestes altures la ciència ha més que demostrat que el nostre desenvolupament no depèn només de la genètica. És crucial la interacció d’aquesta amb l’experiència. Aquest fenomen s’anomena epigenètica. Les primeres experiències influiran de manera important en l’expressió dels gens. Així es va modificant el resultat del nostre desenvolupament. Per tant, és de gran importància la qualitat del vincle afectiu.
El desenvolupament del vincle d’afecció que es va formant és de doble sentit. Hi participen tant el nadó com l’adult. Es forma entre els 0 i 3 anys i té un component cognitiu, un altre emocional i un altre conductual. El cognitiu és potser el més important ja que determinarà als altres dos components. El component cognitiu representa les creences, pensaments, deduccions, interpretacions i actituds. Aquestes esdevenen un filtre a través del qual es dona resposta emocional i conductual a les experiències.
Tipus d’afecció
Mary Ainsworth, en els anys 50, va estudiar els tipus d’afecció. Ho va fer en un experiment anomenat Situació estranya. Hi va definir 3 tipus d’afecció: segura, evitativa i ansiosa-ambivalent.
Es formarà una afecció segura si el cuidador/a respon amb sensibilitat i rapidesa a les necessitats del nadó. En canvi, es formarà una afecció insegura si això no succeeix o succeeix de manera inadequada.
L’afecció evitativa consisteix en un perfil conductual (per part del nadó) de no recerca de la seva figura d’afecció. De que quant menys emocional i demandant em mostri millor cura rebré i viceversa. És fruit de l’aprenentatge de que el vincle emocional no és útil i inclús pot ser perjudicial. Aquest aprenentatge es produeix quan el cuidador/a no ha acudit a la cura del nadó quan ho ha demanat. En canvi, ha donat resposta quan no ha reproduït aquestes conductes. S’ha demostrat que davant una situació estranya, encara que el nadó no busqui al cuidador/a, en realitat, està patint reaccions importants d’estrès.
L’afecció ansiosa-ambivalent consisteix en un perfil conductual, al contrari que l’evitativa, hiperdemandant. Quant més exageri les meves demandes més cura obtindré. és reflex d’un aprenentatge de que la cura no s’obtindrà sempre que es demani i de que més val que m’esforci per garantir-me-la. Aquest aprenentatge s’ha produït per unes respostes inconsistents a les demandes del nadó. És a dir, a vegades es respon i altres no, semblant que la resposta depèn més de la predisposició o estat d’ànim del cuidador/a que de les demandes del nadó.
Un quart tipus
Més endavant, en els anys 80, es va reproduir el mateix estudi en nens amb major risc d’afecció insegura i es va poder descriure un quart tipus d’afecció: la desorganitzada. Aquesta consisteix en una resposta conductual per part del nadó no coherent o ben definida. És a dir, es debaten entre respondre com l’evitatiu o com l’ambivalent. Això succeeix quan la figura d’afecció és, al mateix temps, font de seguretat i de terror, és a dir, que a vegades respon adequadament i altres no només no es respon adequadament si no que es respon de manera amenaçadora i que atemoreix al nadó. L’aprenentatge és que no hi ha cap manera d’escapar de la por ja que la figura que m’atemoreix se suposa que és la que em protegeix. És l’afecció que generarà més patologia i més greu en el futur adult.
Importància d’una bona afecció
Quan es produeix una afecció insegura, aquesta no representa un trastorn en si mateix si no que augmenta la probabilitat de que el futur nen/a i futur adult/a presentin trastorns o alteracions psicopatològiques degut a que l’afecció insegura disminueix la seva capacitat d’enfrontar i resoldre problemes en la vida d’una manera adaptativa i eficient. Els trastorns més relacionats amb afeccions insegures són els trastorns de personalitat, d’ansietat, de depressió i addiccions (entre altres).
Patricia Vilchez Las Heras
Psicòloga infanto-juvenil
Col·legiada: 21639
