La síndrome de l’impostor no és cap categoria diagnòstica oficial però sí que descriu un fenomen psicològic bastant freqüent en les consultes de psicologia.
El terme va sorgir als anys 70 per a descriure la sensació que tenien algunes dones d’èxit acadèmic o professional de no ser en realitat mereixedores de tal èxit i d’estar ocupant un lloc que no els corresponia, atribuint aquests assoliments en realitat a la sort o en haver generat una imatge falsa de si mateixes en els altres, i per tant de ser unes impostores. Aquestes dones vivien amb la por de ser descobertes en qualsevol moment i defraudar així al seu entorn. Perquè això no succeís sobrecompensaban, dedicaven més temps als seus treballs o estudis, de manera que cada vegada obtenien més reconeixement i assoliments, entrant en un bucle viciós. Com més reconeixement rebien, més s’allunyava el seu “Jo percebut pels altres” del seu “Jo percebut com el Real” i més augmentava la seva sensació de ser unes impostores. I com més augmentava aquesta sensació de ser un impostores, més por de ser descobertes i més sobreesforç.
Simplificant molt, veiem com la solució implementada de sobreesforzarse acabava reforçant la falsa idea de “no ser prou bones” perquè “si fos realment bona no necessitaria esforçar-me tant”. Però no podem oblidar que es tracta de fenomen multifactorial i hem d’atendre també el paper que juguen aspectes com l’autoexigència, el perfeccionisme, les expectatives pròpies o alienes, l’autoestima, l’autoconcepte, la història d’aprenentatge, l’estil de criança, les creences disfuncionals, etc.
Des de llavors s’han fet molts estudis i s’ha comprovat que no és un fenomen que afecti exclusivament les dones sinó que es dona per igual en homes i dones, així com en els diferents grups d’edat. També s’ha vist que no és un fenomen que es circumscrigui estrictament a l’ambit acadèmic o professional, avui dia en les consultes trobem moltes persones que es senten impostores en els diferents àmbits de la vida.
Part d’aquest auge crec que és degut al desenvolupament de les xarxes socials i a l’exhibicionisme que practiquem en elles. La tendència a donar una imatge idealitzada de les nostres vides fa que després sentim que som una mica frau. Ni som tan bons pares, ni tan bons amics, ni tan bons fills, ni les nostres vacances són tan meravelloses, ni la nostra vida de parella tan ideal com vam mostrar en les nostres xarxes socials.
Estem immersos en la societat de la Impostura, una societat que mostra només una versió idealitzada de la vida i que genera unes expectatives irreals i inassolibles en els seus membres, que acaben sentint que no són prou bons.
Laura S.
