Sentir gelosia és natural, forma part del fet de ser humans. Quan estem gelosos sentim una barreja de ràbia, desconfiança, ansietat i por. Sona malament, oi? I és que realment és una de les emocions més incòmodes i desagradables que existeixen, quan un està gelós ho passa realment malament.
A vegades confonem l’enveja amb estar gelós, però no és el mateix. Envegem “alguna cosa” que una altra persona posseeix, en canvi, sentim “gelosia” quan tenim por de perdre alguna cosa que nosaltres creiem que posseïm. I un dels gelos més comuns i més dolorosos, són els que apareixen a conseqüència de la por a la pèrdua d’un vincle. Som animals socials i la formació de vincles segurs són necessaris per al nostre equilibri i la salut mental, per això la possibilitat de la pèrdua d’un vincle fa saltar les alarmes.
Pensem en els nens petits quan apareix un nadó nou en la família: de sobte el seu món trontolla, aquell vincle especial que només ell tenia amb els seus pares i especialment amb la mare, deixa de ser exclusiu, i té por de perdre’l. Com més immadur és un nen menys capacitat està per a entendre la nova situació. Els nens són molt egocèntrics i entenen els vincles afectius de forma exclusiva, són possessius, tot és seu, i igual que les seves joguines, la seva mare és seva i de ningú més. Per això amb l’arribada d’un nou membre a la família són els que més pateixen, són els que estan menys preparats per afrontar el canvi.
I com evitem la gelosia?
Ho sento, els gelos són inevitables. Com ja he comentat, la gelosia és natural i el normal és que aparegui. En el cas dels nens, l’adult ha d’ajudar al nen a afrontar i conviure amb la nova emoció el millor possible. A poc a poc el nen comprendrà que és possible establir vincles forts i segurs amb les persones sense necessitat que aquests siguin exclusius. I aquest serà un aprenentatge que li servirà per establir vincles saludables la resta de la seva vida.
Com?
En primer lloc, hem de reconèixer que el nen està passant-ho malament i validar aquesta emoció. El pitjor que podem fer amb un nen gelós és negar-los l’emoció, no permetre que l’expressi o culpar-lo per sentir alguna cosa que és natural. Els nens s’han de sentir lliures d’expressar el que senten en tot moment, perquè si els renyem per estar gelosos o ens mostrem disgustats amb ells, els ensenyem que hi ha emocions que no es poden sentir i molt menys mostrar, els ensenyem a reprimir. I quan una emoció es reprimeix, es transforma i sorgeix quan menys l’esperes augmentada i descontrolada. Podem trobar-nos que el nen, en comptes de mostrar ràbia o disgust amb el germà o els pares, ho fa amb els companys de l’escola o la mestra. I en comptes d’un problema en tenim dos. Un nen gelós és un nen que està patint i això cal entendre-ho i dir-li que ho entenem, que no som aliens al seu patiment, que ens fa mal que ho estigui passant malament.
Reprimir l’emoció de la gelosia no ajuda al nen a afrontar-la, no li ensenya a viure amb ella de forma saludable, al contrari deixa una empremta d’inseguretat en els vincles, que farà que els gelos irracionals formin part de qualsevol relació afectiva en un futur, ja sigui amb amics o amb les parelles.
Els gelos infantils són tolerats perquè tothom entén que són éssers immadurs, però quan arribem a l’adultesa i aquests mateixos gelos infantils afloren en una relació sentimental ja no tenen cabuda, ens tornen intolerants, possessius dependents i desconfiats. La gelosia irracionals en les relacions de parella generen dolor en ambdues parts i en moltes ocasions són l’origen de la ruptura sentimental.
Quan sentim gelosia, d’una manera irracional, hem de parar el torrent de pensaments que ens assalten sobre l’altre i tornar la mirada cap a nosaltres mateixos, quina part de nosaltres se sent amenaçada? Pensem en com vam afrontar els nostres gelos quan érem petits.
