“Sóc jove, guapo, tinc dues carreres, molts amics, treballo i estic acabant un màster, estic bé… Però fa anys que em sento buit, i no sóc feliç”. I era cert. Tot era cert.
A aquest pacient, li direm Lluc. Va aparèixer per la consulta fa quasi un any. Volia que l’ajudés a superar un dol per una ruptura de parella. La seva demanda no va ser pas difícil, era una parella de quatre mesos, un enamorament llampec que havia estat tan intens, com curt i superflu, i va poder-ho superar en dos mesos més. Després d’aquests quatre mesos d’enlluernament i dos més per poder tancar-ho i recuperar la visió, en Lluc es va tornar a trobar amb el buit, potser més profund, probablement més dolorós. La relació, en si mateixa, havia estat un intent inconscient i desesperat d’omplir aquest buit, una excusa per evitar mirar allò que no sabem d’on ve, ni perquè és allà, ni quan ben bé va aparèixer. La por a afrontar.
D’un temps ençà, la història d’en Lluc s’ha repetit, amb diferents personalitats i històries vitals, però amb prou trets comuns, i, sobretot, amb suficient freqüència perquè em cridés l’atenció. El perfil seria el següent: persona jove, d’entre 20 i 30 anys, normalment amb estudis, treballant o acabant la Universitat, amb amics, família i aficions, aparentment funcionant dins les seves vides, però com una peça d’engranatge sense ànima, sense il·lusió, i amb una terrible i creixent desmotivació.
Potser l’edat et dóna perspectiva, i a mi, sincerament, veure persones, tan joves, amb tantes possibilitats i alhora amb tant patiment em posava, i em posa, la pell de gallina. “Em seria igual no estar aquí”, “M’és igual el que em passi”, “De vegades penso que estaria millor no vivint”, “no acabo de gaudir amb res”, “m’és força igual tot” aquest tipus d’afirmacions podrien fer-nos pensar en un primer moment que la persona patia una depressió. Però no, no era així.
Si repassem el DSM, tots podrien complir el primer criteri, és a dir, pèrdua d’interès o capacitat pel plaer, ja seria més difícil que complissin 5 dels següents criteris que es requereixen per fer el diagnòstic de depressió Major. És més, dels 9 que es presenten només podríem comptabilitzar-ne tres, que serien: disminució acusada de l’interès, fatiga o pèrdua d’energia, pensaments recurrents de mort, i aquest últim, no en tots els casos. El que ja seria impossible d’encaixar seria l’últim criteri, és a dir, aquest símptomes potser provocaven un malestar clínicament significatiu, però en cap cas, no s’observava en absolut, un deteriorament, ni social, ni laboral, ni en d’altres àrees de l’activitat de la persona. Tots ells seguien amb la seva vida, fent les coses de sempre, tenien prou fortalesa per a no deixar-se caure, i tan poc encert com per no estar-ho aconseguint. Vivien més per evitar un fracàs que per aconseguir l’èxit que és sentir-se ple i satisfet amb el que som i el que fem, o això em semblava a mi. Per sorprenent que sembli, juntament amb les afirmacions que he comentat més amunt, que expressen clarament poc interès per la vida, hi convivien afirmacions del tipus: “estic bé”, “tinc amics”, “m’agrada la feina” “m’ho passo bé mirant sèries”. De la mateixa manera, les conductes no eren les pròpies d’algú amb depressió, és a dir, sortien amb amics, realitzaven activitats lúdiques, i mostraven sentit de l’humor -en uns casos més que en d’altres-. En tots aquests pacients, el motiu de consulta no havia estat el seu estat anímic, això era alguna cosa que sortia de forma secundària, venien “per la feina”, “per la xicota”, “pels estudis”…. De fet no hi havia autoconsciència d’alteració anímica, tots verbalitzaven que estaven bé, però que no veien sentit a res, que tant era estar viu o no, sembla molt contradictori, però així era. No és que tinguessin desig de morir, és que hi havia una certa indiferència cap a la vida.
A mi alguna cosa no em quadrava, perquè després d’anys treballant a la consulta amb pacients, els diagnòstics es fan relativament de pressa, sovint, sense gaires tests ni consultes a manuals. Però aquesta onada de pacients, amb característiques similars entre ells, no els podia diagnosticar amb depressió, tot i que, evidentment no eren feliços ni tenien cap mena de motivació. Els pacients amb depressió es detecten gairebé amb una ullada, el seu cos parla, el caminar capbaix de la sala d’espera cap a la consulta, el gest, la postura un cop asseguts, la mirada, i si amb això no n’hi ha prou, amb tot el que et verbalitzen, sí. Vaig estar buscant per internet Congressos, Simpòsiums o d’altres tallers amb el contingut motivació, motivacional, desmotivació….i no vaig trobar res, més enllà de tot allò relacionat amb l’àrea laboral, tallers motivacionals per empreses o temàtica motivacional destinada a les escoles i els infants. Potser alguna cosa per adolescents, però res per adults i que no estigués relacionat amb la feina. Jo buscava saber perquè aquests joves adults estaven desmotivats i com ajudar-los a enganxar-se de nou a la vida. Davant de la pregunta “què creus que provoca aquesta desmotivació”, la resposta invariablement era “no ho sé”, “no t’agrada el que fas?”, “sí, sí, però no em motiva”, aquí hi havia una variant que era “no massa, però tampoc sabria què fer”. Amb les activitats d’oci, passava el mateix, deien passar-s’ho bé, però afegien alguna cosa com “sí, m’ho vaig passar bé, però si no hi hagués anat tampoc hauria passat res” o “sí, normal”, “bé, va estar bé” (amb cara de neutralitat). Mai he estat massa d’acord amb establir diagnòstics rígids que encasellin i estigmatitzin, com deia una psiquiatra d’un centre on havia treballat, ja fa anys: “las persones no són diagnòstics amb potes”. Hi estic d’acord. I els manuals també s’equivoquen. Imagineu-vos que no fa pas tants anys totes les persones homosexuals, segons la psiquiatria i psicologia del moment, eren malalts, patien un trastorn. Afortunadament, això es va rectificar. Però no és només que continguin errors, que amb els anys aniran resolent, amb això ja hi comptem, és que hi ha molta gent patint que queda fora de tot diagnòstic. I això és important, tenir un diagnòstic, no per posar-los una etiqueta, sinó per esbrinar les causes, establir generalitats, pautes, i engegar investigacions que ens donin les pistes de cap on han d’anar aquestes teràpies. Dit això, i oblidant-me dels manuals, vaig descartar totalment el diagnòstic de depressió per aquests pacients i em vaig centrar en la seva desmotivació. Si aquestes persones estaven desmotivades és perquè no trobaven el seu motiu? Einstein va dir: “Hi ha una força motriu més poderosa que el motor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat”. La voluntat, per tant, és el desig, la intenció; mentre que si busquem al diccionari la paraula motivació veiem que te, com a segona accepció, cosa que anima a una persona a actuar. Potser els faltava el primer, doncs. Vaig entendre la voluntat com la força individual que ens fa tendir a l’acció; i la motivació, com la capacitat d’atraure a l’acció que té alguna cosa externa, per un individu en concret. I aquests dos conceptes han de confluir, s’han de trobar, perquè sinó, ens trobem davant d’un problema i d’aquí es genera el patiment. Buscar allò que ens motiva no és pas una feina fàcil i per fer-ho hem de moure’ns, indagar, provar, tastar, i alhora, per fer tot això, hem de tenir força voluntat per fer-ho. I ho fem, normalment ho fem, perquè tots sabem que quan trobem allò que ens motiva, fluïm fent-ho i estem bé. Per tant, ho fem perquè tenim una experiència pròpia, o observada, de què això és així. Ells no ho feien, es limitaven a fer allò que tocava, perquè ho havien fet sempre, sense plantejar-se que les persones canviem i que el que m’ha apassionat durant anys pot deixar-me d’interessar amb el temps. I tampoc ho feien perquè potser havien acceptat com a seus interessos, estudis o feines que no ho eren. I, finalment no ho feien perquè s’havien confós pensant que la felicitat és alguna cosa estàtica, gratuïta i permanent, quan no ho és. Es tractava doncs de fer-los veure que hi havia alguna cosa a fer per millorar la seva situació, i que d’entrada requeria la voluntat per canviar i provar, no només coses, sinó actituds diferents. I això requeria esforç. La voluntat, entesa com a motor, necessita un combustible, i aquest, és l’esforç. No és pas que fossin persones que no s’esforcessin, tot el contrari, tots ells, com us deia, o bé treballaven, o bé estudiaven o ambdues coses. Potser era que aquest esforç no estava en la direcció correcte. Nosaltres com a terapeutes, no som ningú per dir-li a algú com ha de viure la seva vida, ni tan sols els que treballem des d’un enfocament més directiu, com és el cognitiu-conductual i, especialment, des de la RET (Rational Emotive Theraphy). No obstant això, penso, que sí és la nostra obligació, intentar fer veure a aquella persona que tenim al davant, que hi pot fer alguna cosa, i que això requereix esforç. Esforç, per moure’ns cap a algun objectiu, i compromís -que no deixa de ser un esforç sostingut- amb aquest objectiu, que ens motivi i ompli de veritat. Això és difícil, l’èxit no està assegurat, però potser només el fet d’intentar-ho ja és engrescador, per què no provar-ho? Tots ells i elles van anar modificant petites – i no tan petites – coses de la seva vida. Van provar noves aficions, algun va canviar de feina, l’altre va canviar algun dels seus hàbits, però el que més em va sorprendre va ser en Lluc. Un dia va entrar molt content al despatx, em va explicar els seus plans. Jo només li vaig preguntar: Com et sents quan penses que faràs això?, i em va dir amb els ulls encesos: sento un descans molt gran, com si m’hagués tret un pes de sobre, i si, tinc moltes ganes de marxar. Així doncs, en Lluc, va deixar la feina, es va vendre el cotxe, i amb una motxilla i no massa diners, va marxar a recórrer el sud-est asiàtic, em va dir que potser buscaria col·laborar amb alguna ONG, potser intentaria treballar o provaria d’escriure. No ho sabia, però va marxar feliç. Ja fa dos mesos que hi és, i encara ho és.
A aquest pacient, li direm Lluc. Va aparèixer per la consulta fa quasi un any. Volia que l’ajudés a superar un dol per una ruptura de parella. La seva demanda no va ser pas difícil, era una parella de quatre mesos, un enamorament llampec que havia estat tan intens, com curt i superflu, i va poder-ho superar en dos mesos més. Després d’aquests quatre mesos d’enlluernament i dos més per poder tancar-ho i recuperar la visió, en Lluc es va tornar a trobar amb el buit, potser més profund, probablement més dolorós. La relació, en si mateixa, havia estat un intent inconscient i desesperat d’omplir aquest buit, una excusa per evitar mirar allò que no sabem d’on ve, ni perquè és allà, ni quan ben bé va aparèixer. La por a afrontar.
D’un temps ençà, la història d’en Lluc s’ha repetit, amb diferents personalitats i històries vitals, però amb prou trets comuns, i, sobretot, amb suficient freqüència perquè em cridés l’atenció. El perfil seria el següent: persona jove, d’entre 20 i 30 anys, normalment amb estudis, treballant o acabant la Universitat, amb amics, família i aficions, aparentment funcionant dins les seves vides, però com una peça d’engranatge sense ànima, sense il·lusió, i amb una terrible i creixent desmotivació.
Potser l’edat et dóna perspectiva, i a mi, sincerament, veure persones, tan joves, amb tantes possibilitats i alhora amb tant patiment em posava, i em posa, la pell de gallina. “Em seria igual no estar aquí”, “M’és igual el que em passi”, “De vegades penso que estaria millor no vivint”, “no acabo de gaudir amb res”, “m’és força igual tot” aquest tipus d’afirmacions podrien fer-nos pensar en un primer moment que la persona patia una depressió. Però no, no era així.
Si repassem el DSM, tots podrien complir el primer criteri, és a dir, pèrdua d’interès o capacitat pel plaer, ja seria més difícil que complissin 5 dels següents criteris que es requereixen per fer el diagnòstic de depressió Major. És més, dels 9 que es presenten només podríem comptabilitzar-ne tres, que serien: disminució acusada de l’interès, fatiga o pèrdua d’energia, pensaments recurrents de mort, i aquest últim, no en tots els casos. El que ja seria impossible d’encaixar seria l’últim criteri, és a dir, aquest símptomes potser provocaven un malestar clínicament significatiu, però en cap cas, no s’observava en absolut, un deteriorament, ni social, ni laboral, ni en d’altres àrees de l’activitat de la persona. Tots ells seguien amb la seva vida, fent les coses de sempre, tenien prou fortalesa per a no deixar-se caure, i tan poc encert com per no estar-ho aconseguint. Vivien més per evitar un fracàs que per aconseguir l’èxit que és sentir-se ple i satisfet amb el que som i el que fem, o això em semblava a mi. Per sorprenent que sembli, juntament amb les afirmacions que he comentat més amunt, que expressen clarament poc interès per la vida, hi convivien afirmacions del tipus: “estic bé”, “tinc amics”, “m’agrada la feina” “m’ho passo bé mirant sèries”. De la mateixa manera, les conductes no eren les pròpies d’algú amb depressió, és a dir, sortien amb amics, realitzaven activitats lúdiques, i mostraven sentit de l’humor -en uns casos més que en d’altres-. En tots aquests pacients, el motiu de consulta no havia estat el seu estat anímic, això era alguna cosa que sortia de forma secundària, venien “per la feina”, “per la xicota”, “pels estudis”…. De fet no hi havia autoconsciència d’alteració anímica, tots verbalitzaven que estaven bé, però que no veien sentit a res, que tant era estar viu o no, sembla molt contradictori, però així era. No és que tinguessin desig de morir, és que hi havia una certa indiferència cap a la vida.
A mi alguna cosa no em quadrava, perquè després d’anys treballant a la consulta amb pacients, els diagnòstics es fan relativament de pressa, sovint, sense gaires tests ni consultes a manuals. Però aquesta onada de pacients, amb característiques similars entre ells, no els podia diagnosticar amb depressió, tot i que, evidentment no eren feliços ni tenien cap mena de motivació. Els pacients amb depressió es detecten gairebé amb una ullada, el seu cos parla, el caminar capbaix de la sala d’espera cap a la consulta, el gest, la postura un cop asseguts, la mirada, i si amb això no n’hi ha prou, amb tot el que et verbalitzen, sí. Vaig estar buscant per internet Congressos, Simpòsiums o d’altres tallers amb el contingut motivació, motivacional, desmotivació….i no vaig trobar res, més enllà de tot allò relacionat amb l’àrea laboral, tallers motivacionals per empreses o temàtica motivacional destinada a les escoles i els infants. Potser alguna cosa per adolescents, però res per adults i que no estigués relacionat amb la feina. Jo buscava saber perquè aquests joves adults estaven desmotivats i com ajudar-los a enganxar-se de nou a la vida. Davant de la pregunta “què creus que provoca aquesta desmotivació”, la resposta invariablement era “no ho sé”, “no t’agrada el que fas?”, “sí, sí, però no em motiva”, aquí hi havia una variant que era “no massa, però tampoc sabria què fer”. Amb les activitats d’oci, passava el mateix, deien passar-s’ho bé, però afegien alguna cosa com “sí, m’ho vaig passar bé, però si no hi hagués anat tampoc hauria passat res” o “sí, normal”, “bé, va estar bé” (amb cara de neutralitat). Mai he estat massa d’acord amb establir diagnòstics rígids que encasellin i estigmatitzin, com deia una psiquiatra d’un centre on havia treballat, ja fa anys: “las persones no són diagnòstics amb potes”. Hi estic d’acord. I els manuals també s’equivoquen. Imagineu-vos que no fa pas tants anys totes les persones homosexuals, segons la psiquiatria i psicologia del moment, eren malalts, patien un trastorn. Afortunadament, això es va rectificar. Però no és només que continguin errors, que amb els anys aniran resolent, amb això ja hi comptem, és que hi ha molta gent patint que queda fora de tot diagnòstic. I això és important, tenir un diagnòstic, no per posar-los una etiqueta, sinó per esbrinar les causes, establir generalitats, pautes, i engegar investigacions que ens donin les pistes de cap on han d’anar aquestes teràpies. Dit això, i oblidant-me dels manuals, vaig descartar totalment el diagnòstic de depressió per aquests pacients i em vaig centrar en la seva desmotivació. Si aquestes persones estaven desmotivades és perquè no trobaven el seu motiu? Einstein va dir: “Hi ha una força motriu més poderosa que el motor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat”. La voluntat, per tant, és el desig, la intenció; mentre que si busquem al diccionari la paraula motivació veiem que te, com a segona accepció, cosa que anima a una persona a actuar. Potser els faltava el primer, doncs. Vaig entendre la voluntat com la força individual que ens fa tendir a l’acció; i la motivació, com la capacitat d’atraure a l’acció que té alguna cosa externa, per un individu en concret. I aquests dos conceptes han de confluir, s’han de trobar, perquè sinó, ens trobem davant d’un problema i d’aquí es genera el patiment. Buscar allò que ens motiva no és pas una feina fàcil i per fer-ho hem de moure’ns, indagar, provar, tastar, i alhora, per fer tot això, hem de tenir força voluntat per fer-ho. I ho fem, normalment ho fem, perquè tots sabem que quan trobem allò que ens motiva, fluïm fent-ho i estem bé. Per tant, ho fem perquè tenim una experiència pròpia, o observada, de què això és així. Ells no ho feien, es limitaven a fer allò que tocava, perquè ho havien fet sempre, sense plantejar-se que les persones canviem i que el que m’ha apassionat durant anys pot deixar-me d’interessar amb el temps. I tampoc ho feien perquè potser havien acceptat com a seus interessos, estudis o feines que no ho eren. I, finalment no ho feien perquè s’havien confós pensant que la felicitat és alguna cosa estàtica, gratuïta i permanent, quan no ho és. Es tractava doncs de fer-los veure que hi havia alguna cosa a fer per millorar la seva situació, i que d’entrada requeria la voluntat per canviar i provar, no només coses, sinó actituds diferents. I això requeria esforç. La voluntat, entesa com a motor, necessita un combustible, i aquest, és l’esforç. No és pas que fossin persones que no s’esforcessin, tot el contrari, tots ells, com us deia, o bé treballaven, o bé estudiaven o ambdues coses. Potser era que aquest esforç no estava en la direcció correcte. Nosaltres com a terapeutes, no som ningú per dir-li a algú com ha de viure la seva vida, ni tan sols els que treballem des d’un enfocament més directiu, com és el cognitiu-conductual i, especialment, des de la RET (Rational Emotive Theraphy). No obstant això, penso, que sí és la nostra obligació, intentar fer veure a aquella persona que tenim al davant, que hi pot fer alguna cosa, i que això requereix esforç. Esforç, per moure’ns cap a algun objectiu, i compromís -que no deixa de ser un esforç sostingut- amb aquest objectiu, que ens motivi i ompli de veritat. Això és difícil, l’èxit no està assegurat, però potser només el fet d’intentar-ho ja és engrescador, per què no provar-ho? Tots ells i elles van anar modificant petites – i no tan petites – coses de la seva vida. Van provar noves aficions, algun va canviar de feina, l’altre va canviar algun dels seus hàbits, però el que més em va sorprendre va ser en Lluc. Un dia va entrar molt content al despatx, em va explicar els seus plans. Jo només li vaig preguntar: Com et sents quan penses que faràs això?, i em va dir amb els ulls encesos: sento un descans molt gran, com si m’hagués tret un pes de sobre, i si, tinc moltes ganes de marxar. Així doncs, en Lluc, va deixar la feina, es va vendre el cotxe, i amb una motxilla i no massa diners, va marxar a recórrer el sud-est asiàtic, em va dir que potser buscaria col·laborar amb alguna ONG, potser intentaria treballar o provaria d’escriure. No ho sabia, però va marxar feliç. Ja fa dos mesos que hi és, i encara ho és.
