Actualment em trobo en consulta moltes persones que diuen estar perdent el temps, que la pandèmia els ha deixat en una espècie de standby vital i que volen que passi tot per a seguir amb les seves vides. Penso que és una sensació que en major o menor mesura hem sentit tots. Però quan diem que “aquest ha estat un any horrible” o que “no hem fet res enguany”, estem esborrant de cop tot l’any, que en general pot haver estat dolent, però que segur que també ha tingut els seus moments bons, dignes de ser tinguts en compte.
Fa ja un any que convivim amb la pandèmia i les seves conseqüències, i m’agradaria parlar-vos del procés mental de la generalització.
Generalitzar és el procés mitjançant el qual s’estableix una conclusió general a partir d’una o més observacions particulars. Generalitzar pot servir-nos per a simplificar, entendre i ordenar el món. El problema comença quan perdem la consciència d’estar generalitzant i creiem cegament que la realitat és tal com la veiem, o més aviat tal com la verbalitzem.
La generalització té el poder d’esborrar dies, anys i fins i tot dècades de la nostra vida. Com quan cataloguem com a “temps perdut” l’any que passem fent aquell curs que no vam finalitzar o els anys que passem al costat d’aquella persona (exparella) que ara no aguantem.
Quan ens diem que no hem fet “res” encara que en aquest moment sapiguem que estem exagerant, el nostre cervell rep aquest “res” com una cosa molt real: la paraula porta associada multitud de sensacions, imatges i pensaments, que ens afecten d’una manera a penes perceptible per a la nostra consciència. Les paraules no són innòcues. Pensem el món a través del llenguatge. Nomenar és emmarcar, delimitar i caracteritzar el que ens passa.
Per tant no oblidem matisar aquest tipus d’idees, evitant l’ús de paraules rotundes com: tot, sempre, mai, cap, ningú, res… perquè els pensaments que inclouen aquestes paraules ignoren les excepcions i matisos. Fem servir un llenguatge flexible que ens ajudi a descriure les situacions però sense caure en l’extremisme.