Esforçar-nos i voler fer les coses bé és una actitud positiva i saludable. No obstant això, pretendre fer les coses de manera perfecta és una auto-exigència que ens fica al parany del perfeccionisme.
- Quan fas una feina, la fas i refàs? Li dediques massa temps?
- Mesures el teu valor en funció dels teus assoliments?
- Mai tens prou informació quan has de prendre una decisió?
- Et preocupes en excés del què pensen els altres de tu?
Si has contestat sí a alguna d’aquestes preguntes, possiblement has caigut en el parany del perfeccionisme. Normalment pocs perfeccionistes reconeixen que ho són, han interioritzat la creença que sempre hi ha una solució perfecta per a tot, i saber-se imperfectes en les seves actuacions no els permet identificar-se amb aquest qualificatiu. Però la realitat és que la perfecció és una fantasia, no hi ha una solució única i perfecta per a tot i pretendre trobar-la és per definició impossible. I llavors , per què aquest nivell d’exigència amb nosaltres mateixos? Si gratem una mica en l’origen d’aquesta creença, trobarem un ” pots fer-ho millor ” gravat a foc al nostre cap. Us han dit moltes vegades de petits que podeu fer-ho millor o que no us heu esforçat prou? Allò que ens diuen de petits ens ho empassem sense mastegar, sense peròs, perquè no tenim encara la capacitat de dubtar del que ens expliquen els grans.
Amb aquest grau d’exigència en tot el que fa, el perfeccionista per molt temps i esforç que dediqui a fer les coses bé sempre es queda amb la sensació que podria haver-ho fet millor. I a la insatisfacció resultant de no fer les coses ” perfectes ” com un volia, afegeix la insatisfacció que resulta de la quantitat de temps i esforç dedicat. De manera que no només no obtenen el resultat desitjat, sinó que a sobre els hi queda la sensació que no saber gestionar bé el seu temps.
El parany del perfeccionisme també els atrapa a l’hora de prendre decisions, els bloqueja. Si prendre una bona decisió ja acostuma a ser difícil, imagineu si a més la decisió ha de ser ” la decisió”, la perfecta, la millor, l’única. Mai tindrem prou dades, dedicarem molt de temps a analitzar la situació, a fer llistes interminables de pros i contres, i tot i així serem incapaços de prendre una decisió, ens paralitzem i anem postergant totes les decisions importants a l’espera de tenir-ho tot més clar.
Després hi ha la incapacitat de delegar, si als perfeccionistes els costa fiar-se de si mateixos, imagineu el que ha de ser fiar-se dels altres, missió impossible. Per estar segurs que el resultat és perfecte han de controlar tot el procés, no poden deixar caps per lligar i molt menys en mans de persones que no estan a l’altura. No només són auto-exigents, apliquen el mateix grau d’exigència a tothom del seu voltant, per tant ningú els sembla prou bo per delegar. I quan ho fan, normalment quan no els queda més remei o estan obligats, estan constantment a sobre de les persones a les quals ha encomanat les tasques, revisant el treball fet i procurant que tot surti i es faci com ells volen.
La TREC ens pot ajudar a prendre consciència de totes les creences que hem interioritzat i que estan limitant d’alguna manera les nostres vides, a qüestionar-les i finalment reformular-les en funció del que volem per a la nostra vida. I tot això des de l’acceptació incondicional d’un mateix, acceptant que som persones úniques amb fortaleses, però també amb debilitats.
Laura Sánchez
col num 21.209
