El primer que a mi sempre m’agrada deixar clar és una qüestió que sembla òbvia però la passem per alt massa vegades: a ningú li donen un carnet de mare/pare. Si o si, passarem per un procés d’aprenentatge. Podem anticipar-nos llegint molt però les pràctiques… comencen amb la criatura en braços. Molts pares i mares viuen amb l’ansietat de voler fer sempre tot perfecte respecte a l’educació de les seves filles i fills. És com si haguessin interioritzat que “bé, si he tingut fills/es ja hauria de saber educar-los i saber com funciona tot…”. Que lluny de la realitat. Creixem de xiquets/es creient que els adults saben tot i quan arribes a adult dónes una mica per fet (inconscientment) que saps tot el que cal saber de la vida. Després no entenem els nostres errors, ens costa acceptar-los i ens frustrem i culpem per cometre’ls. Quant més fàcil seria tot si acceptéssim que la vida és aprendre tot el temps. Aprendre a estimar-te, aprendre a conèixer-te per saber el que vols, aprendre a lluitar per les coses que vols, aprendre a conviure amb gent que no són els teus pares, aprendre a comunicar-nos el millor possible, aprendre a estar en una relació de parella, aprendre a estar sol/a, aprendre a educar, aprendre a estar jubilat, aprendre, aprendre i aprendre…
La millor actitud per enfrontar-se a l’educació dels fills/es és aquesta. Acceptar que t’equivocaràs centenars de vegades i que cada error és un aprenentatge. D’aquesta manera, es produeix amb molta més facilitat l’acceptació de que els teus fills/es també s’equivocaran i probablement molt més que tu. Això és fomentar l’autoestima en la família, promoure l’acceptació d’un/a mateixa i la dels altres membres com a persones en procés d’aprenentatge.
Quan aquesta actitud no s’adopta caiem fàcilment en un cercle viciós del qual és difícil escapar i que deixa seqüeles. Comença per creure que un mal comportament del meu fill/a és un fracàs meu que no ha d’ocórrer, per evitar aquest sentiment respecte al que acaba de passar i perquè no torni a passar diposito tota la meva culpa en la criatura que rebrà sense més dilacions una bona reprimenda i un càstig. El nen/a interioritza que és dolent/a, aprèn poc o gens d’això i el mal comportament es repeteix, la reprimenda i el càstig també, es reforça l’etiqueta de “sóc dolent”, “sóc vaga”, “sóc tonto”, etc. la qual cosa afavoreix que el mal comportament es cronifiqui. Sembla que tenim interioritzat que d’alguna manera, tard o d’hora, així aprendrà la lliçó. Perquè, ¿quantes vegades a la vida hem cregut que respondre a un atac amb un altre atac farà que qui ens ha atacat aprengui una lliçó? Jo des que em fixo en aquesta qüestió al·lucino amb la quantitat de vegades que pots veure a gent responent així sense arribar a port.
Hem de parar atenció a aquest pensament automàtic de que el meu fill/a es porta malament per molestar, per fer mal, que ho fa a propòsit, que li fa falta mà dura, etc. i prendre consciència que no és cert. El nostre fill/a s’està portant malament perquè hi ha coses que segur que no ha après encara: li falta consciència emocional, li costa regular les seves pròpies emocions, li costa regular la conducta, no anticipa les conseqüències dels seus actes, no pensa abans d’actuar, li costa entendre i gestionar emocions alienes, etc. Poden ser 50 coses les que hi hagi darrere d’un mal comportament.
Per tant:
- Reprendre i castigar de manera automàtica i sistemàtica no és educar, és actuar des de la nostra pròpia frustració.
- Pregunta’t sempre: què sembla ser que li falta a la meva filla/fill per aprendre i què em falta a mi per aprendre? Alguna cosa del que fa malament ho està veient a la mare o al pare? Ser un bon model és fonamental.
- Després de pensar, ve parlar: transme-te-li al teu fill/a de la manera més clara possible que el que ha fet està malament, el perquè i què és el que s’espera d’ella/ell. Transme-te-li que tindràs paciència però que ha de posar de la seva part.
- Després intenta reforçar (elogiar, abraçar, valorar…) les conductes que fa bé enfront de les que fa malament. Si el seu mal comportament són les paraulotes reforça-li cada vegada que passi un dia sense dir una paraulota, o reforça-li que hagi discutit amb algú sense utilitzar paraulotes, etc.
- Si una vegada que el nen/a ha entès el que si que ha de fer i el que no, a més s’està aplicant reforç positiu d’allò que fa bé i tot i així es reitera el mal comportament, podem optar pel “cost de resposta”, és a dir, la retirada d’estímuls positius perquè sigui una motivació extra a reduir els mals comportaments. Estem parlant de retirar alguna joguina un breu espai de temps, retirar l’ús de la televisió o d’algun joc, etc. Hem de procurar que sigui una “multa” proporcional, si ens quedem curts no farà efecte i si ens passem de llarg no ens servirà per a futurs mals comportaments. I clar, aprendre a calibrar la proporció de la multa… és un procés d’aprenentatge. Dóna’t temps.
- Si tot això falla, potser sigui l’hora de contactar amb un professional que t’ajudi a conèixer quina explicació pot haver darrere del mal comportament ja que potser no és una qüestió senzilla i requereix intervenir d’altres maneres.
En definitiva, no siguis tan (auto)exigent i permet i accepta que cada membre de la família faci el seu propi procés d’aprenentatge, inclòs/a tu.
Patricia Vilchez
Psicòloga sanitària infanto-juvenil
Col·legiada 21639
