La dislèxia, actualment anomenada trastorn específic de l’aprenentatge amb dificultats en la lectura, és justament això: un trastorn de l’aprenentatge. Això vol dir que el problema es produeix en l’adquisició de l’habilitat lectora.
Aquest problema es produeix a nivell cerebral. No és una conseqüència de cap problema emocional, no és una falta d’esforç ni de voluntat, no és per una falta d’interès de la família o l’escola, no és una cosa escollida. Gràcies als avenços de la ciència avui està demostrat que la dislèxia és un trastorn de causa neurològica amb una càrrega genètica del 60% enfront d’un 40% de càrrega ambiental.
La prevalença d’aquest trastorn se situa entorn al 10% -20% de la població escolar.
El procés lector consta de diferents subprocessos:
Primer es posa en marxa el lòbul frontal, on es troben les funcions executives, per planificar l’acció lectora o tenir la iniciativa per a això. Tot seguit, es posa en marxa el sistema visual (percepció de les lletres) i el sistema auditiu (associació de lletres amb sons). Després, es posa en marxa el component cognitiu (descodificació de les paraules), el component lingüístic (coneixement de les paraules) i el component conceptual (associació de paraules amb el seu significat).
En els nens/es amb dislèxia el dèficit neurològic afecta el procés cognitiu de descodificació de conjunts de lletres en sons. Aquest és un procés que es realitza de manera automàtica i sense esforç atencional però que els nens/es dislèxics/es no poden automatitzar i han de posar recursos atencionals en això i gairebé sempre sense èxit (si no es realitza un entrenament adequat). Mentre que aquest és un procés automàtic, el procés d’associar les paraules amb significats i acabar extraient el significat i comprensió d’un text no ho és. Per això diem que per entendre un text hem de llegir-lo amb atenció. Quan tenim la descodificació automatitzada podem centrar la nostra atenció en comprendre el text però un nen/a amb dislèxia no pot entendre el que llegeix perquè té tota la seva atenció posada en la descodificació (moltes vegades no exitosa) i no li queden recursos atencionals per a la comprensió.
Conqüències de passar-ho per alt
Les conseqüències, si no es diagnostica i es tracta adequadament, poden ser devastadores.
El nen/a pateix una forta frustració quan s’ha d’enfrontar al repte d’aprendre a llegir. S’adona que li costa molt més que als altres i no entén perquè. En aquest moment el nen/a ni tan sols sap identificar el que sent i molt menys gestionar-ho ni expressar-ho. A això sumem que ningú del seu entorn entén tampoc el que li passa i l’acusen constantment de no esforçar-se suficient.
La seva autoestima es comença a ressentir des d’aquest moment: “sóc tonto/a”, “sóc un gandul/a”, “tots els meus companys/es llegeixen millor que jo”, “no valc”, “no serveixo”, “mai aconseguiré llegir tan bé com els altres “…
A empentes i a rodolons el procés d’aprenentatge va avançant però el nen/a que pateix dislèxia es va quedant cada vegada més i més enrere. Cada vegada és més forta la pressió per llegir bé ja que els aprenentatges que s’adquireixen a l’escola tenen un fort component lector. Si la dislèxia no es detecta ni es tracta, ningú ofereix al nen/a dislèxic/a recursos per a superar la seva dificultat. La frustració cada vegada és més difícil de suportar i comencen a mostrar conductes d’evitació: “no vull fer els deures”, “no vull estudiar”, “no vull anar a l’escola” … perquè enfrontar-se a tot això és enfrontar-se al fracàs i a una autoimatge molt negativa, i si molts adults no són capaços d’enfrontar aquests sentiments adequadament, imaginem un nen/a.
Sentiments de frustració, fracàs, baixa autoestima … condueixen inevitablement a sentiments de tristesa i ansietat. En els nens/es tot aquest còctel no es manifesta igual que en els adults/es. En nens/es se sol manifestar amb irritabilitat, rebequeries, mala conducta (agressivitat, desafiament, desobediència, etc.), inseguretat, freqüents mals de panxa o de cap, etc.
A la llarga tindrem un nen/a amb problemes emocionals, problemes de conducta, baixa autoestima i amb fracàs escolar més tard o més d’hora. Evidentment, tots aquests problemes s’aniran arrossegant fins a la vida adulta amb conseqüències cada vegada més complicades de resoldre.
¿Té cura?
El dèficit neurològic que produeix la dislèxia no es cura. Però sí que podem intentar, mitjançant entrenaments específics, que el cervell faci connexions noves per intentar automatitzar el màxim possible la descodificació de les paraules i així aconseguir que la lectura es realitzi de manera més eficient.
¿Què faig si sospito que el meu fill/a té dislèxia?
El millor que es pot fer és consultar el més aviat possible amb els professionals que ens puguin oferir ajuda.
Podem consultar amb: l’orientador/a del col·legi, els psicòlegs/es o psicopedagogs/es del CSMIJ de la zona (Centre de Salut Mental Infantojuvenil) o bé amb un psicòleg/a o psicopedagog/a privat. El nostre primer objectiu ha de ser obtenir o descartar un diagnòstic. Amb l’informe amb aquest diagnòstic anirem al col·legi perquè allà realitzin les adaptacions i ajudes necessàries perquè el nostre fill/a pugui enfrontar els aprenentatges amb el menor patiment i amb el major èxit possible. Alhora, un cop fet el diagnòstic, haurem d’ocupar-nos de que comenci el més aviat possible el tractament basat en reeducacions psicopedagògiques que l’ajudin a posar-se al dia i al nivell dels seus companys/es.
Mentrestant, procurarem llegir al nostre fill/a, perquè d’alguna manera tingui accés a la informació transmesa a través de textos. És convenient llegir-li contes o també facilitar-li imatges, vídeos o pel·lícules. Perquè és important per al desenvolupament del llenguatge i també de la lectura que com més aviat tingui contacte amb paraules, conceptes i continguts igual que els seus companys/es.
Patricia Vilchez Las Heras
Psicòloga infanto-juvenil
Col·legiada: 21639
