De què es tracta?
Primerament, es tracta d’un trastorn mental classificat dins dels trastorns obsessius-compulsius o relacionats. Consisteix en una preocupació excessiva i angoixant per la percepció distorsionada d’un o més defectes en cos que poden ser imaginaris o reals però lleugers en comparació a com ho percep la persona.
Seguidament, aquesta preocupació va acompanyada de conductes externes o mentals repetitives encarades a comprobar, compensar o amagar els defectes percebuts com a resposta a l’angoixa.
Per tant, pot arribar a ser un trastorn molt absorbent i esgotador. La veritat és que aquestes conductes repetitives acaben augmentant l’angoixa i alimentant el problema.
En alguns casos, si el pacient no és gaire conscient de la seva distorsió en la percepció i s’ho pot permetre esconòmicament, acabarà passant per quiròfan per realitzar-se cirurgies estètiques.
Per a que es consideri un trastorn cal que s’estigui produint un nivell de malestar significatiu i un deteriorament d’alguna àrea vital (social, personal, laboral, familiar, etc.).
Sol estar associat a molta vergonya, por al rebuig dels altres, baixa autoestima i alt risc de suïcidi.
És freqüent?
La prevalença estaria al voltant d’entre l’1,7% i el 2,5%.
Per altra banda, la prevalença pot anar pujant dins al 10% si parlem de pacients de cirurgies estètiques.
Pel que fa al gènere, la distribució és bastant equitativa.
L’edat mitja en que es pot originar el trastorn són 16 o 17 anys, a l’adolescència. L’edat en que més freqüentment comencen a aparèixer els primers símptomes o preocupacions subclíniques és als 12 o 13 anys. Per últim, dues terceres parts dels pacients presenten el trastorn des d’abans dels 18 anys.
Altres trastorns associats
Pel que fa a trastorns associats, trobem amb una freqüència del 50% el trastorn delirant. Aquest trastorn implica la presència d’idees delirants de referènia com, per exemple, creure que la resta de gent riu del defecte percebut o que tothom el mira.
Per altra banda, també està relacionat amb els trastorns de la conducta alimentària. No poden ser comòrbids perquè sempre prevaleix el trastorn de conducta alimentària però entre un 10 i un 30 per cent de pacients de TDC ha patit TCA en algun moment de la seva vida.
Per útim, els trastorns que solen ser més comòrbids al TDM són la depressió, el TOC, fòbia social i trastorns relacionats amb substàncies.
Origen
El TDM està associat amb tases altes d’abandonament o abús durant la infància. També la prevalença és elevada en parents de primer grau de persones amb TOC (Trastorn obsessiu-compulsiu).
Tractament
La teràpia actuament més indicada per aquest tipus de trastorn és la terápia cognitiva i conductual. Les teràpies que realitzem al nostre centre pertanyen a aquest grup.
Els pacients de TDM també es poden beneficiar d’alguns tractaments farmacològics paral·lels a base d’antidepressius.
Per últim, cal comentar que no se solen beneficiar de intervencions quirúrgiques, que en la majoria de casos es produeix un empitjorament del trastorn o, com a mínim, el pacient no acabará de quedar satisfet.
Patricia Vílchez Las Heras
Psicòloga sanitària infanto-juvenil
Col·legiada 21639
