El motiu d’aquest post és donar visibilitat i importància a un problema que pot tenir diferents causes però que, en qualsevol cas, no és convenient ignorar.
Anar a l’escola, generalment, és una experiència positiva pels menors, tant per la socialització com pels aprenentatges. Quan un nen/a, de manera reitarada, mostra disgust per anar a l’escola, haurem de posar atenció. La missió serà trobar la causa o la raó, i no sempre el menor està disposat a explicar-ho o no sempre sap com fer-ho.
Tenim diverses maneres d’investigar: primerament, parlar amb el menor i escoltar la seva resposta. Si no és suficient: observar la seva conducta, preguntar a professors i preguntar a companys de classe o amics. No conformar-se amb una actitud de: si la raó no l’expressa o no és evident, serà que no és important.
La causa
Normalment el menor no vol anar si allà troba un ambient que li genera emocions negatives potents com poden ser l’ansietat, la frustració i/o la tristesa. Aquestes emocions poden aparèixer davant certs problemes:
- Inseguretat durant les classes. Li costa parar atenció i no segueix el fil. Sent que es queda enrere en alguns aprenentatges. Té dificultats per la lectura o el càlcul, etc.
- Inseguretat davant els exàmens. Té pànic a suspendre, a repetir curs, a decebre als pares o a si mateix, al càstig per una mala nota, etc.
- Inseguretat o conflictes en les relacions socials. Té por a que es burlin, a que el critiquin o vergonya davant diverses situacions. Té dificultats per integrar-se al grup.
- Dificultats d’adaptació per novetats al curs.
- Inseguretat per separació dels pares.
El problema que hi ha al darrere pot ser menor (de fàcil solució), com per exemple: petites dificultats d’aprenentatge, petites dificultats d’habilitats socials, tendència a l’ansietat, ansietat de separació, etc. Problemes que, donant una empemta i unes eines al menor, poden quedar resolts.
Però també pot ser que el problema sigui important: assetjament escolar, abús sexual, trastorn del neurodesenvolupament, trastorns de l’aprenentatge, etc. Llavors, el problema també té solució però no serà tan senzilla i implicarà més ajuda per part de l’adult: reunions amb els mestres, una avaluació neuropsicològica, interposar una denúncia, etc.
En conclusió, tant si és un problema menor com si és més greu, sempre se li ha de donar importància al patiment del nen ja que aquest pot anar a més i derivar en problemes psicològics més importants en el futur.
Llavors, com he d’actuar?
- Pregunta-li si li ha passat alguna cosa a l’escola. Deixa-li clar que només vols ajudar-lo i que si us enfronteu junts segur que ho aconseguireu. No el pressionis. Deixa-li temps i espai si els necessita. No mostris enuig si li costa explicar-ho. Pots provar de preguntar-li tu per alguns temes per facilitar-li l’expressió. A vegades no saben com començar i així ho facilites.
- Observa si es mostra trist/a al tornar de classe o si es mostra especialment inquiet/a o nerviós/a a les nits, al llevar-se o els diumenges.
- Observa la seva reacció emocional davant de certs temes de conversa (companys de classe, deures, mestres, lectura, examens, etc.).
- Observa els seus dibuixos espontanis, si algun element és molt reiteratiu podria ser una projecció d’algun conflicte intern.
- Parla amb el tutor/a per si han observat alguna cosa a l’escola (algun conflicte, si està aïllat/da, si s’està quedant enrere en algun aprenentatge, si fa alguna conducta o mostra alguna alteració emocional que els cridi l’atenció, etc.).
- Parla amb algun company de confiança o amb inclús, algun pare o mare, ja que a vegades els companys expliquen als pares si veuen que a algun company li passa alguna cosa.
Finalment, si després d’intentar-ho d’aquestes maneres, la causa es resisteix a sortir a la llum, no dubtis en demanar ajuda professional. Tots els nens/es es mereixen poder anar a l’escola feliços i amb disposició d’aprendre i creixer.
Patricia Vílchez Las Heras
Psicòloga sanitària infanto-juvenil
Col·legiada 21639
