Després d’una sèrie d’experiments Meier i Seligman van arribar a la conclusió que una persona que viu una sèrie de fracassos que són independents de la seva conducta, és a dir, una situació incontrolable, interioritza la creença que en el futur tampoc no hi haurà relació entre les seves conductes i les seves conseqüències. A aquest fenomen el van anomenar “Indefensió apresa” i es tradueix en la creença: “Faci el que faci no servirà per res”.
En aquest vídeo podem veure lo ràpid que és induir l’estat d’indefensió apresa.
És un experiment que va fer una professora amb els seus alumnes, els va dividir en dos grups de forma aleatòria, a un grup els dona una sèrie d’exercicis de molt fàcil solució, a l’altre una sèrie d’exercicis irresolubles. Tots dos grups pensen que fan els mateixos exercicis. Cada vegada que la professora demana que aixequin les mans si acaben l’exercici, es fa evident que uns acaben molt ràpid i altres no l’acaben. L’últim exercici és el mateix per tots dos grups, fàcil de resoldre, el grup que havia fet la prova fàcil continua acabant la feina ràpid i aixecant la mà, l’altre grup dubta i no troba la solució. Quan la professora els demana què ha passat amb l’últim exercici, surten tota una sèrie de pensaments negatius envers si mateixos i la seva capacitat per resoldre els problemes. Han perdut la confiança.
Potser la primera experiència d’indefensió apresa que podem viure la trobem ja de nadons, com ara quan es deixa plorar a un nadó sense agafar-lo per tal que no s’acostumi als braços. Si tenim en compte que els nadons només poden comunicar les seves necessitats i exercir cert control sobre l’ambient que l’envolta a través del plor, quan el cuidador no respon al plor, inutilitzem aquest recurs, li traiem el poc control que pot exercir sobre l’ambient i la seva biologia aprèn que no hi ha relació entre les seves conductes i les conseqüències.
Si la sensació d’indefensió s’escampa a moltes situacions diferents, pot arribar a convertir-se en una actitud vital, una manera d’afrontar la vida des de la passivitat. Persones que creuen que facin el que facin tot serà inútil i que no val la pena intentar canviar les coses.
Què podem fer per evitar caure en aquest estat?
En primer lloc, ser conscients que aquest efecte existeix. Saber com funciona la nostra ment i quines creences interfereixen en les nostres percepcions, ens farà dubtar dels pensaments negatius i d’inutilitat quan apareguin. Potser així decidim intentar-ho una vegada més.
Però sobretot, hem de procurar tenir experiències de control. Per això hem de centrar la nostra atenció i esforços en allò que podem controlar i no en allò que no depèn de nosaltres. D’aquesta manera ensenyem a la nostra biologia que podem influir en la nostra vida i en allò que ens passa.
