Pot sonar estranya l’afirmació “jo decideixo com em sento i actuo” ja que estem acostumats a pensar que les nostres emocions depenen del que ens passa, del que ens fan, tendim a culpar al món o als altres de com ens sentim i fins i tot també moltes vegades de com ens comportem. Exemples com “m’estàs cabrejant”, “jo no volia fer això però la situació m’ha obligat”, “si això no m’hagués passat no estaria així, el món és injust”… són la demostració d’això.
Però realment és així? Estem destinats a sentir i actuar depenent del que ens ocorri o del que ens diguin o facin? El món i els altres tenen el poder que ens sentim d’una manera o una altra?… realment NO.
Tampoc negarem l’evident.0 El que ens passa i com es comporten els altres té una influència en nosaltres, però no determina com ens sentim. Som responsables de com ens sentim, encara que això a vegades no agrada sentir-ho. Pot semblar més còmode poder responsabilitzar al món i als altres de les nostres emocions que responsabilitzar-nos nosaltres mateixos, però que millor que ser amo del que asseguis. Per això la decisió final està en tu, prefereixes pensar que no tens cap control sobre el que asseguis i ser pres del que succeeix al teu voltant? O prefereixes responsabilitzar-te de com t’asseguis i per tant tenir el poder de sentir d’una manera o una altra?
Per a poder demostrar això, explicaré amb un exemple en què consisteix el model ABC que va crear Albert Ellis, que parteix de la premissa estoica (Epícteto, segle I d.C) que “no són les coses el que ens pertorba, sinó la interpretació que fem d’elles”.
Les sigles “ABC” volen dir:
A= esdeveniment. situacions externes o internes.
B= Creences. El que pensem sobre les situacions.
C= conseqüències emocionals i conductuals. El que sentim i fem.
I segons aquest model, AxB=C.
És a dir (els que ens passa) x (el que pensem) = (el que sentim i fem).
Exemple del model ABC. EL MODEL DE LA PÈRDUA D’UN SER ESTIMAT.
El “model de la pèrdua d’un ser estimat” és una manera senzilla per a aprendre el paper fonamental que juguen les nostres creences en l’origen de la nostra pertorbació emocional. Amb aquest model t’intentaré explicar que fa que ens trastornem emocionalment.
Il·lustrarem tot això amb un exemple perquè quedi més clar. Imaginem una situació o A com podria ser la mort d’un familiar volgut. Davant aquesta mateixa A, hi hauria persones que se sentirien deprimides en C. Unes altres en canvi, se sentirien davant aquesta mateixa A rabiosos en C. I, en canvi, uns altres se sentirien sanament tristos en C. Si la situació A de la mort d’un ser estimat fos la causant de l’emoció llavors caldria esperar que totes les persones haguessin sentit el mateix, però la realitat ens ha demostrat que no és així, sinó que hi ha persones que davant aquesta mateixa situació es senten deprimides, altres rabioses, i altres tristes. De què depèn llavors l’emoció? De la nostra interpretació o B sobre l’ocorregut:
La persona que es sent deprimida en C s’estarà dient coses com “No HAURIA D’haver mort, és el PITJOR que em podria passar”.
La persona enrabiada, en canvi, es dirà coses com “Això no HAURIA D’haver succeït, el món és INJUST”.
Però, en canvi, el que es sent sanament trist en C s’estarà dient coses com “PREFERIRIA que aquesta situació no hagués ocorregut, però no hi ha cap raó per la qual NO m’HAURIA D’haver succeït a mi”.
Probablement, les emocions de les dues primeres persones els produeixen un gran malestar emocional i sofriment innecessari, i una conducta summament alterada.
Així, la persona amb sentiment de depressió pot ser que acabi tirat tot el dia en el llit, que deixi de fer les coses que abans feia i de les quals gaudia, que s’aïlli de la gent, i que no trobi motius pels quals continuar vivint. Tot això per seguir aferrat a exigències dogmàtiques que NO li HAURIA d’haver ocorregut tal cosa, i que l’ocorregut és el pitjor que li podia passar en la vida i que mai ho superarà.
La persona amb sentiments de ràbia pot ser que acabi fent conductes agressives com a baralles, consum de drogues, augmenti també el seu sentiment d’inseguretat i de por, i tot això també per seguir aferrat a exigències dogmàtiques que NO HAURIA DE passar aquestes coses en el món.
Aquestes dues persones sofriran innecessàriament per seguir aferrat a exigències que les coses NO HAN DE ser com són, però la realitat és com és i poc podem fer sobre aquest tema.
En canvi, la persona amb actitud preferencial se sentirà altament trista per l’ocorregut i en conseqüència la seva conducta serà més constructiva i adaptativa, veient quines són les possibilitats o alternatives que té sobre aquest tema. Així, davant la situació de la mort d’un ser estimat pot: elaborar i acceptar la pèrdua, acomiadar-se del ser estimat amb una carta, envoltar-se de la gent que vol, valorar més la vida, etc.
En qualsevol cas, davant la situació desafortunada es buscarà l’alternativa desitjada, s’intentarà millorar la situació si es pot, i si no es pot, o no vol fer-se, a causa de la despesa de temps i energia, s’acceptarà la realitat tal com és i es tolerarà la frustració. Una actitud preferencial suposa acceptar que les coses NO HAN DE ser com un prefereix, que no hi ha cap raó per la qual NO m’HAGI d’ocórrer res negatiu. Només des d’una actitud preferencial pot veure quines són les seves alternatives davant un succés negatiu.
La realitat és com és, i poques vegades s’ajusta a com ens agradaria que fos. Sembla ser que a les lleis de la naturalesa els importa poc els nostres desitjos. Si se segueix aferrat a exigències absolutistes que les coses HAN DE ser de la manera que jo DESITJO el sofriment és inevitable i la nostra infelicitat anirà en augment.
| A | B | C |
| PÈRDUA D’UN SER ESTIMAT | “No HAURIA d’haver mort, és el PITJOR que em podria passar” | DEPRESSIÓ |
| “Això no HAURIA d’haver succeït, el món és INJUST” | RÀBIA | |
| “PREFERIRIA que aquesta situació no hagués ocorregut, però no hi ha cap raó per la qual NO m’HAURIA d’haver succeït a mi” | TRISTESA |
Marta Martorell
Núm. Col. 24059
Psicòloga General Sanitària
Psicoterapeuta TREC
