Les separacions són totes conflictives, o sinó totes, jo crec que almenys el 90%. Si bé és cert que hi ha un reduït nombre de parelles, que decideixen, alhora, que és millor no seguir juntes, aquest no seria un fet habitual. I recordem que mutu acord no és el mateix que ambdós vulguin el mateix.
Les persones som totes diferents, el nostre sistema cognitiu i l’evolució personal és individual. Per això no arribem a les mateixes conclusions sempre ni menys en el mateix moment temporal. És per això que en la majoria de les separacions un vol separar-se i l’altre no, almenys d’entrada. Un pren la decisió i l’altre l’acata de més o menys bon grau. La meva experiència en teràpia de parella m’ha ensenyat que la percepció del que no pren la decisió sol ser: “ell o ella guanya, jo perdo”. Perdo perquè la decisió no l’he pres jo, perquè l’altre tindrà el que vol i jo no.
Davant d’aquest fet, dolorós es produeix un conflicte, encara que només sigui intern. Que el conflicte s’externalitzi més o menys ja depèn de la personalitat de cada un, dels recursos propis i també, perquè no, de l’entorn.
Hi ha qui, amb un cert temps reconeix que malgrat que no va ser la seva decisió probablement era la millor. Hi ha qui no ho reconeixerà mai, perquè, legítimament, pensa que la separació va estar un error.
El més important aquí, però, és que després de la separació un lluiti per la seva felicitat. Per poder centrar-nos en això ens hem de treure de sobre les emocions d’ira, rabia, rancúnia, que solen aparèixer quan la decisió no ha estat pròpia, sinó imposada. Des de el meu punt de vista la millor manera d’aconseguir això és desfer-nos de l'”ell/ella guanya, jo perdo”. I no cal enganyar-nos pensant una altra cosa quan un sent de veritat que ha perdut, però si serveix desafiar aquest pensament. Per això cal acceptar, i això és dir-se: “He perdut, I que? així és la vida, de vegades guanyem, altres perdem”. Això ens passa a tots i no mata a ningú. És com obrir la mà i deixar anar.
