Avorriment
1.m. Cansament de l’ànim originat per falta d’estímul o distracció, o per molèstia reiterada.
Quan arriba l’estiu i l’estrès del treball comença a afluixar, comencen les jornades intensives, acaben els màsters, els exàmens, les extraescolars i comencem a disposar de temps lliure extra, hi ha persones que cauen en una espècie de buit o avorriment. Estem tan acostumats a tenir l’agenda ocupada que quan tenim temps lliure no sabem què fer amb ell.
Els nens acostumen a ser els que més noten aquest canvi de ritme, passant de l’ocupació gairebé contínua (escola, extraescolars, deures i obligacions vàries) a un període estiuenc de temps sense estructura ni obligacions. Cert és que la majoria van a casals, de colònies o fan activitats de lleure, però fins i tot així es troben amb àmplies franges horàries de temps lliure.
Quan observem a un nen avorrir-se veiem clarament com al principi no sap on col·locar-se, es tira al sofà, deambula, es queixa, demana algun estímul (normalment menjar, pantalles o atenció) … però si esperem sense intervenir i continuem observant, després d’una estona, s’aixeca i comença a fer alguna cosa per iniciativa pròpia.
Sabem que és aconsellable deixar que els nens s’avorreixin, ja que fomenta la creativitat, la imaginació i l’autonomia. El problema el tenim quan hem d’aplicar-nos això que coneixem bé a nosaltres mateixos (adults). Ens costa no sucumbir a la temptació de posar un podcast, mirar Instagram (o qualsevol altra xarxa social), trucar a algú per a quedar,… No tolerem bé l’avorriment ni els espais de temps sense res a fer, així que els intentem emplenar amb l’estimulació que neguem als nens pel seu bé (menjar/beguda fora d’hores, pantalles o atenció externa).
Aquesta situació d’avorriment pot ser beneficiosa també per als adults. Per exemple, deixar deambular la ment amb tot el temps permès pot fer que canviem la visió de les nostres accions i opinions habituals, que són fruit moltes vegades del constrenyiment i de l’automatisme, quan no tenim temps per a l’anàlisi tranquil·la. Una certa instropecció ens pot ajudar fins i tot a innovar en la manera d’afrontar decisions, ja sigui en el treball o en la vida personal.
L’ús que fem avui dia de la tecnologia no ajuda. Estem sobrecarregats d’estímuls i això fa que el que és neutre, lent, contemplatiu sigui pràcticament impossible de suportar pels nostres cervells. A vegades ens avorrim fins i tot quan estem immersos en activitats que ens interessen, simplement perquè requereixen més temps del que estem acostumats a dedicar a un sol estímul. Per exemple, quan estem veient una sèrie que ens agrada però sentim la necessitat d’obrir el mòbil per a veure si tenim algun missatge sense llegir o alguna notícia que veure.
El nostre llindar de tolerància a l’avorriment actualment és molt baix, per això us convido a ampliar-lo aquestes vacances o el que resta d’elles. Per a això:
-
No planifiquis cada moment del dia, deixa espai per a l’avorriment.
-
Redueix el consum de pantalles tot el que puguis (posa limitadors de temps a les aplicacions a les quals més temps dediques, introdueix períodes sense movil durant el dia,…)
-
Baixa el ritme. Pren-te el teu temps per a tot. Una cosa alhora.
- Fes activitats a l’aire lliure.
I si finalment apareix l’avorriment, aprofita l’experiència per ampliar la teva tolerància. Observa la sensació d’avorriment i la urgència de fer alguna cosa, però no facis res, pren-te un temps d’introspecció. Quan la urgència per fer alguna cosa afluixi serà el moment de triar a què dedicaràs el temps que tens. La urgència ens porta a buscar els estímuls habituals (menjar, pantalles, atenció), però si ens permetem aquest temps de reflexió podrem triar què fer de manera conscient i creativa.
Laura S. (col.21209)
