La por és una emoció que els nostres petits aprenen ben aviat. N’hi ha moltes diferents i una gran part són evolutives, és a dir, la seva aparició és normal en una determinada edat i la seva desaparició acaba arribant per si sola. Però com sabem si una por es normal o no?

Pors evolutives:

  • 0-2 anys: pèrdua brusca de la base de sustentació, sorolls forts, persones estranyes, separació dels pares, ferides, animals, foscor..
  • 3-5 anys:
    • Disminueixen: pèrdua del suport i a les persones estranyes.
    • Es mantenen: sorolls forts, separació dels pares, animals i foscor.
    • Augmenten: danys físics i persones disfressades.
  • 6-8 anys:
    • Disminueixen: sorolls forts i persones disfressades.
    • Es mantenen: separació dels pares, animals, foscor, danys físics.
    • Augmenten: éssers imaginaris (bruixes, fantasmes, extraterrestres, monstres…), tempestes, soledat i escola.
  • 9-12 anys:
    • Disminueixen: separació dels pares, foscor, éssers imaginaris, soledat.
    • Es mantenen: animals, danys físics, tempestes.
    • Augmenten: escola (exàmens, suspensos…), aspecte físic, relacions socials, mort.
  • 13-18 anys:
    • Disminueixen: tempestes.
    • Es mantenen: animals, danys físics.
    • Augmenten: escola, aspecte físic, relacions socials, mort.

Aquestes indicacions són aproximades i hi ha pors que poden aparèixer abans de temps i marxar més tard del que es pot esperar i això és perquè cada nen és diferent i cadascun segueix el seu propi ritme evolutiu.

Sobre la por també cal distingir un aspecte: quan estem davant una por racional i una irracional. Cal tenir en compte que això no té gaire a veure amb si és una por evolutiva o no ja que algunes pors evolutives són irracionals. La por és una emoció funcional i útil. El nostre cervell l’ha desenvolupat al llarg de l’evolució de l’ésser humà perquè compleix una funció bàsica, la de supervivència. Quan una persona es topa amb un animal perillós com un lleó la por s’activa desencadenant una sèrie de reaccions físiques i motores al nostre cos que ens faciliten sobreviure a aquesta trobada amb el lleó. Aquestes reaccions que ens preparen per la fugida o la lluita són la tensió muscular, l’acceleració del ritme cardíac, increment de tassa respiratòria, entre d’altres. La qüestió és que quan l’estímul suposa un perill racional, lògic o real el que cap esperar és que la por s’activi. Però sempre s’activa la por només davant estímuls realment perillosos? Tots sabem la resposta: no. La por, massa sovint, s’activa davant estímuls que no són realment perillosos, com per exemple: davant de gossos petits i inofensius o de sortir al carrer.
Perquè tenim pors irracionals?

La clau per comprendre aquest fenomen està al contingut del nostre pensament. El component cognitiu de la por. Davant d’un lleó, a més d’activar-se el component fisiològic que ens facilita fugir o lluitar, també s’activa el component cognitiu: Aquest lleó té molta força a la seva mandíbula, és més gran que jo, és més fort que jo, pesa més que jo, corre més que jo, etc. Tota aquesta sèrie de coneixements, creences, pensaments són les que fan activar de manera automàtica la reacció fisiològica de la por i són pensaments que són veritat. No són exageracions ni distorsions.
El problema ve quan els nostres pensaments i creences davant d’un determinat estímul són irracionals, exagerats, distorsionats… de manera que l’estímul s’acaba percebent com a perillós i s’activa la por amb tots els seus components: fisiològic, motor i cognitiu, que fan que ens comportem fugint de l’estímul o evitant-lo.

I llavors, què és l’ansietat?

L’ansietat, en realitat, és molt semblant a la por, per no dir el mateix. La diferència radica en el tipus d’estímul que els desencadenen i també en el tipus de resposta.
Parlem de por si l’estímul que la desencadena és concret: un objecte, una persona, una situació molt concreta, etc. i la resposta és més fisiològica que cognitiva. Per contra, parlem d’ansietat quan l’estímul és més situacional i menys concret i la resposta més cognitiva.

I les fòbies?

La por i l’ansietat es converteixen en fòbia quan la resposta davant l’estímul és desproporcionada, molt potent i la seva intensitat ens porta a comportar-nos de manera desadaptativa fins al punt de veure’s afectada l’adaptació a l’ambient familiar, social i escolar.

Què hem de fer davant les pors dels nostres petits?

Si són pors evolutives no ens hem de preocupar, són normals a determinades edats i s’acaben anant soles.

Si no són evolutives haurem d’intentar diferenciar si és por, ansietat o fòbia. Si és fòbia, perquè la resposta es massa intensa, desadaptativa i està afectant a la vida del nen/a, haurem de consultar amb un professional per poder treballar-la de manera adequada cap a la seva desaparició.

Si és por o ansietat, hauríem de diferenciar si és una por racional o irracional. També hauríem de tenir en compte si podria ser una por apresa d’algun dels progenitors i potser ens adonem que nosaltres també tenim pors irracionals que convindria qüestionar perquè les estan aprenent els més petits de la casa.

Si ens resulta difícil fer aquestes distincions es pot consultar amb un professional per aconseguir entendre-ho millor, sortir de dubtes i donar una resposta més adaptativa pels nostres fills/es.

Quan estem davant d’una por irracional el que podem anar fent són dues coses: no promoure conductes d’evitació sinó tot lo contrari: ajudar-los d’una manera calmada i amb normalitat a enfrontar-se mica en mica a l’estímul que produeix la por. Amb això el que volem aconseguir és que la reacció fisiològica de la por vagi desapareixent a mesura que el nen/a va aprenent que l’estímul realment no és perillós. A la vegada, convindria anar preguntant els perques d’aquesta por per qüestionar, des de la lògica,  la irracionalitat de la resposta i d’aquesta manera volem aconseguir que vagi desapareixent el component cognitiu.

Si la resposta del nostre fill/a davant la no evitació de l’objecte temut és massa negativa i li genera massa patiment, cal consultar amb un professional.

No sempre és senzill fer aquesta tasca però us animo a intentar-ho perquè en casos de pors no molt grans pot donar bons resultats encara que ho facin persones no professionals com, per exemple, els pares.

Patricia Vilchez Las Heras
Psicòloga infanto-juvenil
Col. 21639