Seguin amb el post d’aquesta setmana, que girava envers la por a la soledat, voldria explicar en aquest escrit el que he observat en diverses persones, durant aquests anys de treball.
És molt cert que moltes persones es troben atrapades en relacions de parella no satisfactòries, i aquest, és un motiu que sovint els porta a teràpia.
Manifesten ser infeliços dins la relació, sentir-se atrapats, avorrits, no satisfets, cansats. De vegades aquest malestar es tradueix en un continuu de discussions de més alt nivell, altres en una mena de xantatge emocional mutu, en altres casos són petits però constants conflictes, malentesos, desencís, etc.
Una de les preguntes que faig sovint és perquè segueixen amb aquesta parella, i sovint la resposta és perquè m’agrada, l’estimo, perquè quan estem bé estem molt bé….
Un altre pregunta que acostumo a fer és que ha sentit si alguna vegada han estat a punt de deixar-ho, la resposta és gairebé sempre la mateixa: Por. He sentit por.
Una de les pors que explica perquè seguim amb la parella, malgrat les discussions, les desavinences, com molt bé s’explicava en el post anterior, és la por a la soledat, a estar sol amb un mateix, a quedar-se sense parella i tot el que això real o imaginàriament implica.
Però davant la pregunta: Què és el que et fa més por de quedar-te sense ell/ella?, tot sovint la resposta és: Que la trobaria a faltar.
Llavors, insisteixo: I que és el pitjor de trobar a faltar a algú? Què ens passa, com estem quan trobem a faltar a algú?
I la resposta, aquí si, invariablement és: que ho passem malament, que no estem bé. En conclusió: que patim.
I aquesta és una gran por de l’ésser humà: patir.
Tothom és conscient que després d’un trencament coneixes a altres persones, el més probable és refer la teva vida de parella, superar-ho i tornar-se a enamorar o a estimar a algú altre. Tothom sap que ningú és imprescindible i que podem estimar a més d’una persona i que podrem ser feliços de nou. Però la perspectiva del patiment, tot sovint, fa, que moltes persones, prefereixin seguir amb qui estan, malgrat no estar-hi bé.
Això ens passa per ser curt plaçistes, perquè se’ns fa angoixant la idea que després del trencament hi haurà un període de dol i per tant de patiment, malgrat saber que s’acaba superant.
Perdem per tant la por al patiment, al cap d’avall, forma part de la vida. No existeix vida sense patiment. Estem preparats del tot per suportar-lo, per fer-li front, fins i tot per integrar-lo i treure’n un aprenentatge vital.
Durant aquest temps posterior al trencament puc aprofitar per fer un repàs de què va fallar, de quins errors puc aprendre, d’on va començar a anar tot malament, de què no vull tornar a repetir en properes relacions, de perdonar-me i perdonar a l’altre, etc.
Perdem la por al patiment i pensem a mitjà i llarg termini, perquè després del trencament, del dol i el patiment, el més probable, és que tindrem l’oportunitat de construir una altra relació, i donar-nos una nova oportunitat.
