Enmig de la inèdita situació de confinament que estem vivint des de fa ja tres setmanes al nostre país, no puc evitar pensar en les persones grans, per tractar-se d’un dels col·lectius més vulnerables directament a la malaltia, però també en l’àmbit emocional per tot l’impacte que produeix.
Diàriament veiem a la televisió la dramàtica xifra: centenars de persones grans afectades pel COVID-19 en residències i centres sociosanitaris en diferents regions de tot l’Estat. Els seus treballadors lluiten per seguir en forma, per tractar de seguir proporcionant dia a dia tot allò que necessiten, centrant-se a cobrir les seves necessitats bàsiques, socials i emocionals. Però cada cop resulta més difícil a causa de la manca de recursos materials i personals. I, mentrestant, les famílies pateixen per la frustració de no poder fer res per ells. Un sentiment que ha acompanyat a moltes persones a la mort del seu familiar, dificultant encara un punt més el ja dur procés del dol.
A mi també m’agradaria parlar de les persones grans que es troben a casa. Especialment aquelles que viuen soles i que estan, per tant, totalment exposades als perills de l’aïllament social, una situació que pot donar lloc en alguns casos a la sensació d’abandonament, indefensió i, fins i tot, simptomatologia depressiva o ansiosa.
No puc imaginar com s’han d’estar sentint totes aquestes persones grans, ja estiguin a casa o en residències, que han notat la manca de visites dels seus fills, els seus néts o nebots. Alguns d’ells tindran també simptomatologia afegida de deteriorament cognitiu o demència, a més d’altres patologies psiquiàtriques com ara la depressió o l’ansietat. Aquestes circumstàncies els estaran dificultant encara més la comprensió de la situació general d’alarma i, a conseqüència, tampoc entendran per què els seus familiars no els estan visitant.
Davant d’aquesta situació, indiscutiblement difícil, m’emociona veure com els familiars, persones properes i, fins i tot, desconeguts, intenten posar el seu granet de sorra per tractar d’oferir un petit gest a les persones grans que permeti millorar d’alguna manera el seu dia a dia. Detalls com fer la compra de menjar o d’altres productes de primera necessitat, enviar una carta, fer una trucada telefònica per comprovar com estan, o simplement per xerrar una mica, són factors fortament protectors que milloren el benestar. Són petits actes que tots podem fer i estem fent. M’anima veure com una situació tan dramàtica pot treure tants gestos positius de la societat.
Ara fa tres setmanes vaig trucar a la meva àvia i, entre llàgrimes, vaig aconseguir dir-li que no podria anar-la a veure com havíem planejat temps abans. Crec que no ho va acabar d’entendre. Ella sempre s’ho pren tot bé i, diplomàtica, em va dir que havia de fer el que em vingués de gust fer. Àvia, espero que ho hagis entès una mica millor ara. T’estimo tant que no puc venir-te a veure. No puc deixar d’imaginar el moment de poder tornar a abraçar-te. Mentrestant, seguiré trucant-se sovint per parlar de com ens ha anat el dia.
Iris Ramon Torres
Neuropsicòloga (col·legiada núm. 26206)
