Aquest és el títol d’un llibre del filòsof coreà-alemany Byung-Chul Han, les obres del qual s’han fet populars per la seva anàlisi de les condicions sociològiques actuals.
En La societat del cansament identifica i descriu un canvi important en la mentalitat de les societats occidentals en les últimes dècades: hem passat de subjectes a projectes. Això vol dir que si abans ens percebíem com a subjectes a normes i institucions ara som cada vegada més autònoms, responsables per portar a bon terme les nostres iniciatives i possibilitats, cada vegada més lliures de tuteles alienes.
Es passa de moure’s per exigències externes a motivacions internes, de les coaccions de la disciplina a l’autogestió. En el llenguatge de l’autor es resumeix com el pas de “l’haver de” a “poder fer”, o del subjecte d’obediència al subjecte del rendiment.
Aquest mandat de “tu pots”, en interioritzar-se, pot ser més coactiu que l’antic “tu has de”, perquè ens porta per la nostra pròpia voluntat al límit dels nostres esforços.
Les conseqüències que aquesta nova concepció del subjecte comporta en els casos més extrems són les patologies contemporànies: la depressió a gran escala o la síndrome del Burn out. La seva aparició es deu a l’excés d’auto-exigència, que passa llavors a ser auto-explotació, sent alhora víctima i botxí d’un mateix. Quan l’esforç és exagerat apareixen el cansament i el bloqueig, el no poder més.
En aquestes condicions el malestar s’agreuja, perquè la persona que fracassa en els seus projectes, que es queda enrere en la competició, es culpabiliza a si mateixa per no estar a l’altura. A més és un patiment que obliga a callar: si un es percep com a responsable de les seves febleses, llavors s’avergonyeix de si mateix i evita comunicar la seva incapacitat per no quedar en evidència davant el judici dels altres.
L’aïllament, a més de negar la possibilitat d’expressar-se i així alleujar en part el malestar, fa difícil la solidaritat amb altres persones que podrien estar passant per les mateixes circumstàncies. Els temps ens obliguen a ser empresaris de nosaltres mateixos, i entre empresaris no hi ha solidaritat. A diferència del que ocorria en l’època del predomini de l’haver de, la persona que ha emmalaltit per unes condicions laborals abusives no pot solucionar el seu problema agrupant-se en una comunitat de membres amb els mateixos interessos. Està tan immers en la cultura de l’individualisme competitiu que no concep una acció mitjançant l’associació amb uns altres.
Això porta a l’autor a no ser optimista, perquè mentre ens seguim considerant i actuant com a competitius gestors d’egos, l’individu cansat contemporani no arribarà a trobar ni un ritme d’activitat adequat ni una satisfactòria relació amb els altres.
