En Pau està jugant al parc amb una pala i un camió de joguina que omple i buida de sorra una vegada i una altra. La seva mare l’observa atentament. Mario, que està jugant a pocs metres, mira al Pau i s’interessa pel seu camió, s’acosta i l’agafa sense dir ni una paraula. Pau reacciona i li treu el camió de les mans. Tots dos forcegen, lluiten pel camió, criden i s’empenyen. La mare de Mario corre per retornar a l’altre nen el que és seu i a reprendre al seu fill. Les joguines cal demanar-les. Al seu torn, la mare de Pau es dirigeix cap a l’escena, i de bones maneres demana al seu fill que comparteixi les seves joguines amb l’altre nen.
Si vas sovint als parcs infantils hauràs presenciat escenes semblants diàriament. Què mou a la mare de Pau a demanar-li al seu fill que comparteixi les seves joguines amb un altre nen? Pau estava jugant molt bé sol i pot ser que no li vingués de gust compartir les seves joguines en aquell moment. Una resposta és que volem ser amables amb els altres. Una altra possibilitat és que volem ensenyar valors als nostres fills, a ser generosos i sociables. I no voler deixar les joguines i fer una rebequeria per això, ens sona a “egoisme” i “antipatia”.
La majoria d’aquestes escenes, després d’indicar al Mario de torn que demani les coses adequadament, acaben amb el nen que treu, vol o demana la joguina obtenint-la. I el que no la vol deixar, l’acaba deixant de mala gana. Pau aprèn que quan et demanen alguna cosa una mica de bones maneres, l’has de deixar. Veu que la seva mare es mostra contenta quan comparteix les seves coses i que no es posa tan contenta quan no ho fa. El que traduït al llenguatge de nens és “la meva mare m’estima si comparteixo les meves coses” o “el que necessiten els altres és més important que el que jo vulgui”.
Sempre trobem algú que diu, si a tu et ve un desconegut i et demana el cotxe, li deixaries? Aquí la resposta és clara. Però si ve un company de feina i et demana que et quedis una estona per ajudar-lo a lliurar una entrega molt urgent, ho faries? Aquí la resposta ja no és tan clara. I si una amiga et demana que li facis un dels teus meravellosos pastissos per a l’aniversari de la seva parella. I de pas unes galetes d’aquestes que et surten tan bé.
És molta la gent que arriba a la nostra consulta estressada, amb multitud d’activitats i compromisos socials. Es queixen que els costa dir que no. Posar el límit. Sempre poden fer un esforç més per a ajudar a aquesta persona que li demana tan amablement aquest petit favor. I el que trobem darrere de tot això, és la necessitat de ser aprovat i acceptat. Volem que ens considerin bons companys, bons amics, bons veïns, i sobretot volem que ens considerin bons pares i mares, dignes de ser companys de parc. Som animals socials i volem estar en el grup. El problema sorgeix quan passem del desig a la necessitat. A tots ens agrada que ens considerin bones persones però quan necessitem que això sigui així, correm el perill de tornar-nos esclaus dels altres.
Laura S. (col. núm: 21209)
