Moltes son les persones preocupades a consulta per què no són el que hauríen de ser o no tenen la vida que representa que hauríen de tenir. Que van tard. Que fan el que no hauríen. Que no pensen com hauríen. Que no són el que esperaven elles mateixes, el que esperava la seva família o la societat. Què terrible! De què serveix arribar a “temps” a X lloc, si no sóm feliços?
Fa un temps vaig llegir un escrit per internet que m’agrada compartir. És senzill i posa sobre al taula una por que es converteix en aquesta pesada llosa que ens impedeix ser feliços.
L’objectiu no és arribar a temps, el temps és relatiu, l’objectiu és que hagi valgut la pena. Fem que cada dia valgui la pena, d’això sempre estem a temps.
“No passa res, així és la vida.
Algú es va graduar als 22, però només va aconseguir treball als 27. Algú ja tenia un postgrau als 25, però va morir als 50.
Un altre es va graduar als 50 i va viure fins els 90.
Hi ha algú que està encara solter mentres que un altre que va estudiar la secundaria amb ell ja és avi.
Hi ha qui tenen parella i estimen a una altra. Hi ha qui s’estimen i no són res.
Obama es va retirar als 55 i Trump va començar als 70.
Tots en aquest món viuen d’acord al seu propi temps.
Les persones que t’envolten poden semblar anar davant teu, i alguns semblen anar darrera teu, però tots estan corrent la seva propia carrera en el seu propi temps.
No els envegis, estan a la seva vida i tu estàs a la teva. Així que relaxa’t. No has arribat tard. No has arribat d’hora.
Estàs just a temps.”
(anònim)
Bibiana
