Tot rellegint un llibre de George Steine, m’he trobat amb la següent afirmació: “parlem en excés, amb massa lleugeresa, tornem públic el que és privat”.
M’ha fet pensar.
I tot pensant i relacionat-ho amb les sessions terapèutiques he recordat dues fonts de patiment presents en moltes persones:
1. Aquells pacients que diuen sentir-se malament perquè davant una reunió social se n’adonen amb posterioritat que potser han dit coses que realment no volien dir. És a dir, han explicat quelcom personal o d’una altra persona que a posteriori han reflexionat que no volien o no calia o no havien de dir. Quan els hi preguntes el perquè ho han fet, la resposta sol ser similar: sentia que havia de dir alguna cosa, no volia semblar estrany, per caure bé, per la pressió d’aportar alguna cosa d’interès, etc.
2. Aquells pacients que en general s’angoixen davant dels silencis quan estan en companyia d’altres persones. Tant els hi pots passar amb un amic, com dins l’ascensor amb un desconegut.
Jo crec que poden ser dos exemples de perquè parlem en excés, tot i que no els únics motius són aquests evidentment.
Potser també podríem incloure els que són molt i molt comunicatius, els que volen demostrar alguna cosa, els que senten que és una norma social, els que estan neguitosos o angoixats, els que volen l’aprovació dels altres….
Diu Henri Lefèbvre que ” el dir del silenci té un dir diferent del dir ordinari”, però en qualsevol cas el silenci parla. A banda d’això el silenci és necessari tant en les construccions del llenguatge com en l’estructura musical.
Evidentment que un silenci pot ser tens, desagradable, irònic, incòmode,... Però jo crec que l’hem de dignificar. Potser hem exagerat sentint-nos obligats a parlar (de qualsevol cosa) en tota situació social, o quan estem en companyia d’algú altre. Sembla doncs que el silenci queda relegat als moments de soledat o quan fem alguna activitat amb altres persones però incompatible amb el parlar (esport, cinema, t.v,...).
Jo reivindico el silenci triat, no estem obligats a parlar, no estem obligats sempre a dir, ningú ens pot exigir això, per tant, deixem d’exigirnos-ho a nosaltres mateixos. Podem aconseguir unes relacions socials més relaxades, honestes i sobretot més conscients doncs el silenci ajuda a la concentració a l’escolta activa i a la reflexió. Hi ha un grup de sufis que segueixen la màxima de si no tens res que realment pugui ajudar a l’altre, és millor mantenir-se en silenci. Potser algú pensarà que és una mica extrem, però no estaria malament provar-ho durant uns dies. Pensem-hi, perquè no és necessari fer públic tot el privat, perquè és bo donar-se temps per decidir si un vol o no vol donar determinada informació, i sobretot si té sentit, per mi o pels altres, donar-la.
Marta Santaeulària.
col núm 8.318
