Crec que és sens dubte una de les qüestions que més preocupa a les persones en la nostra societat. Hi ha una preocupació generalitzada a no dir, sentir o fer segons quines coses pel que diran o pensaran els altres. Tal és la por que les persones acaben inhibint la seva pròpia personalitat per adaptar-la a la personalitat que creu que els altres esperen d’ells. Això els porta a no viure la seva pròpia vida sinó viure a expenses de la societat.
Evidentment això té conseqüències en el desenvolupament, la identitat i la felicitat de la persona ja que aquesta aprèn a viure de forma automàtica reprimint les seves pròpies emocions i opinions, acceptant ja d’entrada el que els altres expressen.
Al final el que succeeix és que moltes persones que se senten diferents o pensen diferent, s’acaben sentint malament per no ser prou “normals”, cosa que busquen lluitar contra si mateixos per poder ser “normals” com els altres.
No obstant, això genera que la persona no actuï d’acord amb la seva personalitat, amb la qual cosa es va a poc a poc apartant de la seva essència, del seu camí, desviant-se així de la seva evolució personal i la seva felicitat.
És clar que aquesta síndrome no s’ha desenvolupat a l’atzar sinó que hi ha tot un fons de creences històriques, culturals, socials i religioses que pesen i marquen.
Cal ser conscients que el què diran i el què pensaran no poden marcar la nostra felicitat. Sobretot perquè en realitat segurament no hi ha ningú que estigui tan pendent del que dius i fas com creus, ja que les persones tracten, com poden, de buscar la felicitat que tu també tractes de trobar.
Per tant, és important que t’escoltis a tu mateix/a, al marge del teu entorn familiar i social, i et preguntis quines són les coses que t’omplen, les coses que et mouen i et fan sentir bé amb tu mateix/a.
Si et sents diferent, si penses diferent, t’has de sentir orgullós. Has marcat la diferència. No vulguis ser un més. Ningú t’ho està demanant.
