Avui us vull compartir una història que parla sobre una de les FALSES necessitats més compartides dels éssers humans. La nostra necessitat (autoexigència) de ser acceptats i estimats per cadascuna de les persones que ens envolten.
Diu així:
“Hi havia una vegada un ancià i un nen que viatjaven amb un ruc de poble en poble. Ja que l’ase estava vell, van arribar a un llogaret caminant al costat de l’animal, en comptes de muntar-se en ell. A el passar pel carrer principal, un grup de nens es va riure d’ells, cridant:
-Mireu quin parell de ximples! Tenen un ruc i, en lloc de muntar-lo, van els dos caminant al seu costat. Si més no, el vell podria pujar-se a l’ase.
Llavors l’ancià va pujar a l’ase i van prosseguir la marxa. Van arribar a un altre poble i, a l’transitar entre les cases, algunes persones es van omplir d’indignació quan van veure a el vell sobre el ruc i a l’infant caminant a la banda. Llavors van dir a viva veu:
-Sembla mentida! Quina barra! El vell assegut al ruc i el pobre nen caminant.
A l’sortir del poble, l’ancià i el nen van intercanviar els seus llocs. Van seguir fent camí fins arribar a un altre llogaret. Quan la gent els va veure, van exclamar escandalitzats:
-Això és veritablement intolerable! Han vist alguna cosa semblant? El noi muntat en el ruc i el pobre ancià caminant al seu costat.
-Quina vergonya!
Posades així les coses, el vell i el nen van compartir el ruc. El fidel ase portava ara el cos de tots dos sobre el seu llom. Van creuar al costat d’un grup de pagesos i aquests van començar a vociferar:
-¡Sinvergüenzas! És que no tenen cor? Van a rebentar a la pobra bèstia!
Estant ja el ruc exhaust, i sent que encara faltava molt per arribar a destí, l’ancià i el nen van optar llavors per carregar a l’flac ruc sobre les seves espatlles. D’aquesta manera van arribar a el següent poble. La gent es apiñó voltant d’ells. Entre les rialles, els vilatans es mofaven cridant:
-Mai hem vist gent tan babau. Tenen un ruc i, en lloc de muntar-se sobre ell, el porten a sobre. Això sí que és bo! Quin parell de ximples!
La gent mai havia vist una cosa tan ridícul i va començar a seguir-los.
A l’arribar a un pont, el soroll de la multitud va espantar l’animal que va començar a forcejar fins lliurar-se de les lligams. Tant va fer que va rodar pel pont i va caure al riu. Quan es va refer, va nedar fins a la riba i va anar a buscar refugi a les muntanyes properes.
El moliner, trist, es va adonar que, en el seu afany per quedar bé amb tothom, havia actuat sense cap cervell i, el que és pitjor, havia perdut al seu estimat ruc “.
No hi ha molts més comentaris que afegir més enllà de la vostra pròpia reflexió sobre l’assumpte. Tot i això, per a mi és sempre important remarcar la següent idea:
La opinió que tinguin els altres sobre el que fas, penses, sents, no aporta informació sobre tu. Aquestes opinions aporten informació sobre els gustos, valors, preferències, de la persona que els diu.
I ja que els humans tenim la condició de ser únics i lliures, les persones que et trobis en el teu camí podran perfectament tenir diferents opinions sobre tu coincideixin o no amb les teves o amb altres persones. Aprèn a respectar l’opinió dels altres i sobretot, aprèn a respectar la teva.
“Trobar-se a un mateix mentre busques l’aprovació dels altres, vol dir l’assassinat d’un mateix”.
Richelle E. Goodrich.
Bibiana
