És freqüent rebre pares que acudeixen a consulta per algun motiu relacionat amb dificultats d’aprenentatge, de conducta o de rendiment escolar dels seus fills. Sovint vénen derivats de l’escola o d’un altre centre que els ha alertat d’alguna problemàtica del nen en algun àmbit, ja sigui en la lectura, l’escriptura, el rendiment general, l’atenció, el comportament, etc.
Les situacions són múltiples i variades: pares junts o separats amb menor o major concordança d’estil parental, amb més o menys preocupació, patiment o inseguretats; i més o menys conscients de les circumstàncies que envolten el seu fill.
Com més entrevistes amb pares i més avaluacions amb nens faig, més m’adono de com d’important és l’actitud que presenta la família envers la problemàtica del nen, i com aquesta influeix en el desenvolupament del petit.
El punt comú que veig en molts casos, i on m’agradaria posar l’èmfasi d’aquest post, és en la manca d’importància que es dóna als punts forts dels nens. Sovint, els pares es queden sorpresos quan se’ls pregunta quines coses bones té el nen, quins són els aspectes que més els agrada d’ell, quines són aquelles habilitats que té, o quins temes li interessen.
Entenc el punt de vista que mostren. En primer lloc, els pares consulten amb la intenció de solucionar aquelles coses que no van tan bé. Tanmateix, el que no veuen és la importància de valorar aquelles altres coses en què, o bé no hi ha problema, o fins i tot van molt bé. Aquests aspectes poden ser precisament el punt de partida de la intervenció, ja que permeten crear un bon vincle amb el nen, motivar-lo, adaptar la intervenció als temes que més li agraden, i aprofitar els aspectes que millor se li donen per intervenir sobre els més fluixos.
Així doncs, tant en les entrevistes com en les intervencions, jo sempre parteixo dels punts forts dels nens, i intento que els pares també ho vegin. Però el que és cert és que sovint, quan assenyalo algun aspecte positiu, la resposta sol anar en la mateixa tònica: “sí, sí, però és que té dislèxia…”, “clar, però és que és tan mogut…”, “això sí que ho té bo, però…”.
En la majoria dels casos, el simple fet de dedicar un temps a comentar en veu alta els aspectes positius del nen, o d’assenyalar els resultats que han sortit més elevats en les avaluacions ajuda. Ens permet no centrar-nos només en la dificultat, i posen la primera pedra per aconseguir la millora desitjada. No oblidem que els nens són petites personetes en desenvolupament, que també necessiten sentir quines coses estan fent bé per motivar-se a millorar les que troben més difícils.
Iris Ramon Torres
Neuropsicòloga (col·legiada núm. 26206)
