A adolescència, aprenentatge, Teràpia infanto-juvenil

Tenia moltes ganes de veure aquesta seqüela de Disney Pixar. I personalment no m’ha defraudat. Diria que continua tenint un gran valor psicopedagògic. Com a psicòloga puntualitzaria algunes coses i canviat unes altres, però cal no oblidar que es tracta d’una pel·lícula d’animació destinada a tots els públics i no pretén ser un manual de neuropsicologia.

No tinc cap intenció de fer spoilers a la pel·lícula. Espero que l’aneu a veure vosaltres mateixos i tragueu les vostres pròpies conclusions. Així que em centraré en allò que crec que falta o no acabo de veure reflectit en la pel·lícula d’una forma clara.

Parlo del sentit del JO o la consciència.

Per a explicar-ho millor em remetré a la metàfora de la roda de la consciència de Daniel J.Siegel.:

Imaginem una roda de bicicleta amb l’eix en el centre i una sèrie de radis que parteixen d’ell fins a la llanda. La llanda representa allò a què parem atenció a cada moment: pensaments, sentiments, emocions, percepcions del món exterior (sentits) o sensacions corporals (propiocepció). L’eix representaria el lloc de la ment des del qual ens fem conscients i els radis de la roda representen l’atenció que dirigim a punts concrets de la llanda. La consciència resideix en el centre i es pot considerar una metàfora visual de l’escorça prefrontal.

La pel·lícula dona la sensació que són les emocions les que a través d’un quadre de comandaments o consola manegen i controlen el comportament de Riley, la qual cosa no seria del tot correcte. Les emocions no manegen el nostre món mental ni el nostre comportament. Més aviat seria la interacció del sistema límbic (emocional) amb l’escorça prefrontal (funcions executives) el que donaria una visió més aproximada al funcionament de la ment. Seria la consciència o aquest Jo que és capaç d’observar pensaments, emocions, sensacions el que no acabo de veure reflectit a la pel·lícula. O potser és la consola en si aquesta consciència o Jo, que se suposa que funciona de manera autònoma fins que s’activen les emocions i aquestes agafen el control, però en qualsevol cas sento que no és del tot encertat representar-lo així. Potser hem d’esperar al pròxim lliurament per a tenir major claredat en aquest punt. En qualsevol cas la saga “Del Revés” té bastants encerts i val la pena veure-la.

Laura S.