Últimament ens han arribat diversos pacients menors d’edat amb l’anomenat trastorn obsessiu-compulsiu. A mi personalment, m’impacta la quantitat de patiment que implica. I a més a més, també em sorprèn un aspecte: quant de temps ho han patit en silenci, sense explicar-ho ni demanar ajuda, per la vergonya de estar fent i pensant coses que ningú del seu entorn pot entendre.
No ho poden entendre perque no coneixen el trastorn. I malauradament encara hi ha reticències en molta gent a demanar ajuda a un professional de la psicologia o la psiquiatria davant certs comportaments. Perque encara arrastrem una cultura dels nostres avantpassats que no “creuen” en els trastorns mentals ni “creuen” en la psicologia. Llavors qualsevol problema de conducta, pensaments o sentiments és una qüestió de que la persona que ho pateix és “no se què” o “no se quantos” i no sap fer bé les coses. I això “s’arrecla” amb sermons, càstigs i gestos que ajuden poc.
Això em porta a la reflexió de quant de temps més necessitem per normalitzar la psicologia com a recurs davant del patiment psicològic. Igual que la gent no s’ho pensa dos cops en demanar ajuda mèdica davant del patiment del cos. Tant de bó avancem ràpid per evitar patiments a molta gent, sobretot menors d’edat que encara estan més indefensos.
Per tot plegat el meu propòsit amb aquest post és donar a conèixer aspectes d’aquest trastorn per a que cada lector sigui capaç d’identificar si ha de demanar ajuda perque ella mateixa o algú del seu entorn està patint algo semblant.
Conceptes. Parlem amb propietat.
És fàcil que la gent que no coneix el trastorn i s’hi troba davant d’aquests comportaments els anomeni amb termes que no corresponen. Per exemple, a mi em venen a consulta dient que tenen “manies” o que a vegades “s’estressen molt” al tenir certs pensaments i tenint que fer certes conductes. Clar, la nostra cultura ens diu que ningú demana ajuda professional per una mania. Una mania se’n va sola, o se’n va sermonejant o castigant o amenaçant o en el millor dels casos premiant si no es fa. Però no és així com s’aborda un cas d’obsessions i compulsions.
Mania
La mania és més aviat una costum. Pot ser una costum raríssima i sense explicació com per exemple caminar sense trepitjar les línies de les baldoses o pot ser que tingui certa explicació com per exemple adormir-se al llit sempre girat cap al mateix cantó perque les vistes generen una sensació agradable. Però la no execució d’aquestes conductes en cap moment generen un malestar significatiu. Per tant, no tenen major importància. Òbviament aquestes conductes no formen part d’un TOC.
Compulsions
Les compulsions sí que formen part del cercle del TOC (més endavant explicaré perquè parlo de “cercle”). Tenen una diferència fonamental amb les manies. Les compulsions, de no fer-les, generen a la persona alts nivell d’ansietat, inseguretat i angoixa. Les compulsions no són una “costum”, són una necessitat per evitar el malestar.
Obsessions
Les obsessions formen part de l’esfera del pensament. Són pensaments amb unes característiques que és important conèixer. Són INVOLUNTÀRIES. La persona no pensa aquestes coses perque vol i per més que vulgui aquests pensaments no deixen de venir, no poden evitar-ho. Són IRRACIONALS i a més a més, la persona ho sap. Ho sap quan no les té però quan li venen, la seva ment els traiciona i es creuen aquest pensament gairebé al 100%. Són RECURRENTS, venen una i altre vegada generant cada cop alts nivells d’ansietat.
El cercle del TOC
El TOC és una mena d’espiral que es retroalimenta, d’aquí la importància de demanar ajuda lo abans possible. És un trastorn amb molt millor pronòstic quant menys temps es triga en demanar ajuda.
El TOC segurament comença amb un pensament. Un pensament involuntari i irracional. La persona ho identifica com a vertader i com una cosa a la que ha de parar atenció o donar importància per tal d’evitar possibles conseqüències negatives. La por a les conseqüències negatives també s’identifica com a vertadera, com una senyal d’alarma que ens està avisant d’un perill i per tant, hem de fer algo. En aquest punt ja hem encadenat Pensament amb Ansietat. La creença de que un pensament o una emoció sempre estan justificats porta a donar una credibilitat que no toca a aquests fets.
Llavors el pensament aquest es torna recurrent, s’està convertint llavors en obsessió. Es torna recurrent precisament per la por que genera: por a patir ansietat i por a les conseqüències negatives de no fer-li cas. La por sempre està al darrera d’una obsessió.
La persona, davant del patiment que pateix, comença a fer comportaments (a vegades visibles i a vegades són “conductes mentals” com contar, memoritzar, recordar, resar, etc.) per tal d’escapar del patiment. Pot ser que sigui la pròpia obsessió la que dicta el comportament que s’ha de fer o pot ser no, i la persona decideix quin comportament ha de fer per escapar.
La compulsió no fa altra cosa que eliminar la ansietat a molt curt termini però reforçar l’obsessió i l’ansietat a llarg termini i així, ja s’hi troba ficada de plè en el cercle del TOC:
OBSESSIÓ — ANSIETAT — COMPULSIÓ — OBSESSIÓ — ANSIETAT — COMPULSIÓ — OBSESSIÓ …
Què fer?
Les estadístiques diuen que aproximadament en un 20% dels casos aquest transtorn pot anar remitint de manera espontània però jo no recomano esperar a que et toqui la loteria de formar part d’aquest petit grup perquè mentres esperes estàs empitjorant el pronòstic en cas de formar part del grup gran, que de fet, és més probable.
Per tant, si creus que pateixes algo semblant o algú del teu entorn, no t’ho pensis més i demana ajuda. Hi ha molta més informació que tens que conèixer per poder trencar el cercle.
Patricia Vílchez Las Heras
Psicòloga sanitària infanto-juvenil
Col·legiada 21639
