Com optimitzar l’aprenentatge dels nostres fills

Durant tota la vida estem en constant aprenentatge. Cada dia podem, si volem i ens deixen, aprendre coses noves. Durant l’edat adulta tindrem més capacitat d’aprenentatge i de canvi si durant la infància s’ha permès que aprenguem al nostre ritme, sense pressions, sense sobreprotecció, sense traumes, amb naturalitat.

Els nens aprenen des dels seus primers anys de vida. Ho fan perquè el seu cervell es va desenvolupant i van adquirint capacitats noves que els conduiran a habilitats noves. La seva curiositat i afany d’exploració innats seran el motor per a això. Els adults jugarem el paper d’estar al seu costat, estendre la mà i donar-los exemple i confiança.

Caldrà tenir algunes coses en compte per aconseguir fer aquest paper el millor possible.

Reforcem cada intent i cada èxit que aconsegueixin els nostres fills per petit que sigui. Així veuran que valorem el que fan i han d’estar motivats pels següents passos. El reforç és, per entendre’ns, un premi. El millor és que el reforç sigui verbal o social. Paraules de lloança, d’ànim, d’orgull, petons, abraçades, etc. També és un reforç que expliquem, davant d’ell / a, als altres (familiars, amics …) lo bé que han fet alguna cosa o el que han aconseguit. El reforç material també és correcte però convé no abusar-ne. L’objectiu és que aquest reforç que en la infància donem nosaltres s’acabi interioritzant i es converteixi, amb el temps, en autoreforç. D’aquesta manera, amb cada aprenentatge, obtindrà satisfacció personal sense necessitat que li reforci ningú externament.

Si volem transmetre’ls un ensenyament o un valor la millor lliçó serà l’exemple. Com més petits més voldran imitar i serà la millor manera que adquireixin un comportament desitjat. Si volem que el nostre fill no es distregui amb la consola durant els àpats, no estiguem nosaltres distrets amb el mòbil. Si volem que sigui respectuós, no faltem nosaltres el respecte. Si volem que no ens menteixi, procurem no mentir. Sembla que els nens petits són tan petits que s’assabenten de poc, però res més lluny de la realitat, són grans observadors i absorbeixen molta informació de l’entorn i, de manera més o menys conscient, treuen conclusions.

No traiem importància als seus gustos. Tot allò que li interessi serà un focus de nous aprenentatges. Si li apassionen els dibuixos de superherois segur que estarà més motivat per aprendre a llegir només per poder llegir els còmics dels seus superherois preferits. Si li encanta ballar, animem-lo a això apuntant-lo a classes i dient-li quant ens agrada veure-li ballar. Si els potenciem qui sap si aconseguiran amb el temps desenvolupar un talent. No decidim nosaltres si les seves aficions són una pèrdua de temps o no. Això ha d’estar a la seva mà.

Permetem amb el temps que els nostres fills vagin prenent petites decisions i procurem reforçar-les. Amb els anys les decisions hauran de ser cada vegada més grans i més importants i el nostre paper serà aconsellar i estar al costat si s’equivoquen però mai decidir per ells per evitar que s’equivoquin. Perquè en la vida adulta prenem constants decisions i moltes vegades podem equivocar-nos i millor serà que estiguem preparats psicològicament per a això. Podem començar deixant-li decidir com vestir per anar a l’escola (caldrà mossegar-se la llengua si creiem que s’ha vestit amb molt mal gust però, al cap i a la fi, quina importància té? Deixem que s’equivoqui i a veure què passa. També podem donar-li un parell o tres d’opcions per a les postres, o deixar-lo que opini sobre on anar el cap de setmana.

Una manera de sobreprotecció és la comentada en l’apartat anterior, protegir de les males decisions. Però hi ha moltes altres maneres de sobreprotecció. Per exemple: responsabilitzar-nos nosaltres del que hauria de responsabilitzar-se el nostre fill. En res l’ajudem si el dutxem nosaltres quan ell podria ser perfectament capaç de fer-ho si s’ho permetéssim. No serveix de res que li preparem nosaltres la motxilla perquè el dia que hagi de fer-ho sol no voldrà i no ho sabrà fer i les conseqüències seran pitjors que si li haguéssim permès aprendre-ho quan tocava.

No és positiu que el nen vegi que li comparem constantment amb els germans, els cosins, els companys de classe, els fills del veí … Ni per a dir que són millors ni molt menys per dir que són pitjors. Cada nen és especial, té la seva personalitat, els seus ritmes, els seus gustos, etc. Comparar-los els hi crearà una necessitat de competitivitat excessiva que sens dubte serà font d’ansietat en el futur. A més de veure minada la seva autoestima. Hem de valorar-los i transmetre’ls aquesta valoració independentment de si tenen més o menys èxits que el nen del veí o que el germà.

És clar que haurem de ser en algun moment exigents amb els nostres fills. No ens conformarem si a final de curs vénen amb tot suspès i no ens conformarem amb que ens digui que no vol escombrar la casa perquè no sap. Haurem d’exigir-li més esforç per tirar les notes endavant i haurem de exigir-li que agafi l’escombra i aprengui perquè s’ha de responsabilitzar també de les tasques domèstiques.

Però compte amb l’exigència excessiva. Si exigim més del que el nostre fill pot donar, farem malbé la seva autoestima i li farem sentir que no val, que no serveix. Si el nostre fill treu tot notables i en comptes de felicitar-li transmetem que no estem conformes i que esperàvem excel·lents el nostre fill creurà que és mal estudiant i que per sentir-se valorat per nosaltres ha de ser molt millor. Però … pot ser molt millor? Segurament sí però aquest no serà el camí perquè ho sigui. El camí és el de felicitar-lo i motivar-lo perquè vulgui ser millor per decisió pròpia i no per sentir-se valorat.

Ens preocupa que el nostre fill estigui trigant a adquirir un aprenentatge? No entrem en pànic. Cada nen té els seus ritmes i segurament ens estiguem preocupant més del compte i l’únic que passa és que necessita una mica més de paciència. Podem animar-lo a intentar-ho, ajudar-lo si s’equivoca, reforçar-li si s’acosta a aconseguir-ho i felicitar-lo quan ho aconsegueixi. No l’ajudarem si li pressionem, si ens enfadem perquè no ho aconsegueix, si el comparem amb els altres i si l’exigim un ritme que no és el seu i no pot assumir. Novament estarem potenciant una mala autoestima, desconfiança en si mateix i desmotivació per aprendre coses noves.

En conclusió, deixem als nostres fills avançar al seu ritme, anant nosaltres un pas per darrere per si ens necessiten, per sentir-se segurs i confiats. I estiguem allà sempre per felicitar cada pas endavant.

Patricia Vilchez Las Heras

Psicòloga infanto-juvenil, col. 21639