Certs savis han afirmat que la ira és una bogeria temporal. Perquè està igualment desproveït d’autocontrol, oblit de la decència, despreocupat dels vincles, persistent i diligent en tot el que concerneixi, tancat a la raó i al consell, excitat per causes insignificants, incapaç de destriar el correcte i la veritat, la contrapart d’una ruïna que es trenca en trossos quan s’aclapara. Però només has de contemplar l’aspecte dels posseïts per la ira per a saber que estan bojos. Seneca Sobre la ira – 50 AD (Basore, 1958, p. 107).
La ira sol aparèixer com a resultat de percebre una amenaça, ja sigui a la nostra autoestima, als nostres drets, a la consecució dels nostres objectius, etc. Una vegada percebuda aquesta amenaça apareixen pensaments irracionals com “els altres o el món haurien de subministrar-me el que jo vull o necessito”. A partir d’aquests pensaments sentim ira i aquesta la podem expressar amb agressivitat o reprimir fins a acabar explotant. Com a conseqüència d’això, ens tanquem, ens frustrem, tenim conseqüències negatives amb el nostre entorn…
Normalment, quanta més ira expresses, menys efectiva es torna ja que a llarg termini els altres s’allunyen i deixen d’escoltar-te, ajudar-te, i per tant, no realitzessin el que exigeixes.
És un mite que expressant la ira (cridant, donant cops de puny…) l’alliberis, ja que encara que en el moment et “descarregues”, el pensament no canvia, per la qual cosa aquesta ira es mantindrà.
Llavors, com manegem la ira?
En primer lloc, hauries de decidir NO expressar la ira i allunyar-te per un temps de la situació davant la qual has sentit ràbia i distreure el teu pensament amb l’objectiu de refredar-te fent coses com (fer exercici físic, respirar profundament) però no servirà de res si seguim amb el mateix pensament ja que això només augmentarà l’escala d’ira.
En segon lloc, una vegada refredat, hauràs de detectar els pensaments i conviccions que alimentaven aquesta ràbia i poder-los debatre i fer-los més realistes, lògics i útils. Alguns exemples d’aquests pensaments irracionals serien: els altres haurien d’actuar com jo vull, el món hauria de ser just amb mi, les coses han de ser a la meva manera o res, m’haig de sortir sempre amb la meva…
Altres maneres de pensar més adequadament respecte a situacions en les quals percebo amenaça podrien ser:
· Pensaments de seguretat:
– Aquesta situació m’inquieta, però puc abordar-ho
– Puc manejar això sense ira.
· Pensaments de responsabilitat personal:
– Sóc responsable de com em sento
– Els altres no són responsables que obtingui el que desig
· “deuries”:
– La gent no té per què fer el que jo penso que haurien de fer
– El món no té per què ser com jo crec que ha de ser
· Fal·làcia de tenir dret:
– Els altres no estan obligats a satisfer les meves necessitats
– Sóc lliure de voler alguna cosa, però l’altre és lliure de dir no
· Fal·làcia de justícia:
– M’agradaria que el món fos just però no ho és
·Suposicions condicionals:
– Quan algú no em dóna el que jo vull, no significa necessàriament que no li importi o no em vulgui
Una vegada hem detectat els nostres pensaments irracionals i canviar-los per uns altres més racionals, l’últim pas seria tornar a la situació conflictiva i poder transmetre els nostres desitjos i comprendre el punt de vista de l’altra persona i treballar per la solució. Per a això, seria ideal que expressessis el teu desig de manera clara i simple sense exigir a l’altre que ho realitzi (per exemple: m’agradaria que escoltessis ja que quan no ho fas em sento molt molest.) i seguidament escoltar el seu punt de vista, els seus desitjos i les seves preocupacions.
Marta Martorell
