En el post d’avui parlaré d’un problema que és recurrent a les consultes dels pacients d’infanto-juvenil. Venen pares desesperats perquè els fills/es monten pollos espectaculars per constants frustracions.
En primer lloc, parlarem de la protagonista del post: la frustració. És una emoció tan natural com qualsevol altre i si la tenim és per alguna raó, té alguna utilitat. La frustració és una emoció que s’activa davant una situació que no esperem i no ens agrada o davant una situació on no podem aconeguir allò que volem o esperem. La seva utilitat la podem deduir de la pregunta: com actuaríem si no tinguéssim frustració? Ens conformaríem, no insistiriem i no lluitariem per les metes que tenim. És una emoció de inconformitat amb allò que ens està passant i que ens condueix a lluitar per un canvi cap a allò que volem. Però com totes les emocions, a vegades s’activa quan no cal i si no es gestiona adequadament, pot portar problemes.
És una emoció que ens acompanya tota la vida i en la meva experiència professional he vist problemes amb la frustració a totes les edats. Clar, és més freqüent en infantil perquè quan més jove és la persona menys experiència i menys temps ha tingut per aprendre a tolerar-la i gestionar-la però podem arribar a l’edat adulta sense haver-ho après encara.
Potser us esteu preguntant: si tan útil és? Perquè hem d’aprendre a tolerar-la? Doncs perquè les emocions, tot i que tinguin una utilitat no sempre ho són. Per a que s’entengui, un martell és una eina útil però no si la teva meta és… correr una marató. Un dels reptes psicològics que hem d’anar superant les persones és a diferenciar quan una emoció té sentit i ens està sent útil i quan no. Però avui no aprofundirem en això.
L’arxienemic de la frustració: el límit.
La frustració es torna intensa i molt molesta quan ens topem amb límits contundents. D’aquí que sigui un problema recurrent en una etapa de la vida on els pares han de posar límits als fills/es i han de fer-los respectar. En la vida adulta, a vegades serem nosaltres mateixos els que ens autoposem límits o ens els posaran els altres. Llavors és quan haurem d’haver après a tolerar la frustració quan hi han límits raonables i justos.
Com gestionar la frustració que generen els límits
- Entendre que la frustració que s’activa és normal que s’activi. No hem de censurar-la o jutjar-la. Al contrari, procurarem ajudar-li a identificar-la.
- Identificar i tolerar la nostra pròpia frustració davant la frustració del fill/a. És un autolímit que ens hem de posar. Això vol dir que si ell/a es frustra, nosaltres no li mostrem enfado. Intentem mantenir algunes actituds per no alimentar el problema:
- Serenitat
- La fermesa del límit
- Empatia i compasió per la seva frustració
- Pista: SOVINT, NO ÉS FÀCIL.
- Quan hem posat un límit no sol ser convenient retrocedir ja que si no, el missatge és: el límit no està clar i té sentit que lluitis. Li estem donant raons per donar “rienda suelta” a la seva frustració.
- Una possible excepció a això és: si gestiones la frustració adequadament i demanes amb bones formes el que vols, potser podem negociar el límit. Però això mai es farà quan la frustració aparegui de manera impulsiva, agresiva o destructiva.
- Reflexionar sobre els límits que posem. Posar excessius límits, límits injustos o límits poc raonables… generarà dosis molt altes i freqüents de frustració.
- Explicar els límits. Per això és convenient que siguin raonables, sinó seran difícils d’explicar. Un límit no es posa perquè sí. Ha de tenir un sentit i s’ha d’explicar.
- Tingues en compte, que si s’ha saltat un límit, és per alguna raó. Intenta parlar-ho i entendre-ho. Després, parleu de quina altra cosa podria haver fet en lloc de saltar-se el límit.
- Els límits s’accepten millor si els pares també els compleixen. És important l’exemple.
Patricia Vílchez Las Heras
Psicòloga sanitària infanto-juvenil
Col·legiada 21639
