Has patit angoixa en algun moment (o molts) de la teva vida?
L’angoixa es pot manifestar de forma més física o més cognitiva. Els símptomes físics poden ser molt variats: palpitacions, dificultat per empassar, opressió al pit, problemes gastrointestinals, nus a la gola, tensió muscular, etc. El símptomes cognitius són el bloqueig, dificultat per pensar amb claredat, sensació de despersonalització i desrealització, entre els més comuns. Tant desagradables són uns com d’altres, i sovint, observem que apareixen combinats.
L’angoixa és per definició una por irracional, si aquesta és generalitzada, sense especificitat, en diem ansietat generalitzada. Quan es focalitza cap a una situació, objecte o ser en concret, en diem fòbia, i quan es manifesta de forma sobtada i intensa per un espai breu de temps en diem crisi d’angoixa.
Alguns filòsofs han fet servir expressions com “tedi”, “abisme”,… Per referir-se a aquestes desagradables sensacions.
I què fem els humans quan alguna experiència se’ns fa “terriblement” desagradable?
Doncs fugir. Aquestes fugides poden ser de tots els colors. Prendre’s un ansiolític seria la fugida més mèdica. Recórrer a l’alcohol o a altres drogues il·legals, així com, realitzar conductes d’alt poder addictiu, la fugida més perillosa. Suportar sacrificadament aquestes sensacions, amb una lluita interna seria la fugida estèril, que a més, inclou el risc de arrosegar-nos a una depressió davant la sensació d’impotència i fracàs d’aquesta fugida.
Per tant, la meva recomanació és que deixem de fugir de l’ansietat.
Podem mirar-la de cara, veure de quins pensaments prove, tot sovint exigències i catastrofismes, i treballar aquests pensaments tal com proposen les teràpies cognitives-conductuals.
L’altra proposta, és ni tan sols mirar-li la cara, simplement acceptar-la, com proposen més les teràpies d’última generació. L’acceptació és difícil d’explicar, i potser més d’aplicar. Com podem acceptar una cosa que ens provoca patiment? Tal com hem dit, la primera resposta que té l’ésser humà davant d’això és evitar, fugir. Per això és important explicar, que si acceptes l’angoixa, en el moment que l’acceptes de veritat, desapareix. I acceptar-la de veritat vol dir entendre que és la “teva angoixa”, que són els teus neurotransmissors que provoquen totes aquestes sensacions. Tenir-li una estima, com normalment tenim a les coses que ens pertanyen. Acceptar de veritat, vol dir saber que és natural, que no és perillosa, que la puc suportar, que fins i tot puc esperar-la, animar-la que vingui i donar-li la benvinguda, just en aquest moment s’esvairà.
