Dona, culpa i masclisme
Quan fem teràpia de parella a Terrassa, Barcelona o Badalona, sempre es realitza una primera sessió inicial amb ambdós membres de la parella. L’objectiu d’aquesta sessió ens enquadra els principals problemes de la parella que posteriorment s’aniran treballant.
Algunes de les parelles amb les quals treballem, venien d’una relació anterior que van trencar perquè s’havien enamorat d’una altra persona.
Moltes d’aquestes persones, per no dir la gran majoria, van ser enxampades per les seves antigues parelles.
És cert que tots ells reconeixen que ho haurien d’haver dit, que haurien d’haver estat sincers. Molts, fins i tot, estaven a punt de fer-ho, quan la parella va decidir espiar els seus mòbils o mirar el seu correu electrònic.
La majoria reconeixen un sentiment de culpa per com van anar les coses. Accepten que van fer mal a l’altra persona i que això també els hi va produir dolor a ells, així com a la família.
El més esfereïdor, és quan dues persones, t’expliquen exactament els mateixos fets i resulta que una ha estat jutjada de forma dura i culpabilitzadora i l’altre no.
M’explico: Entra una parella a consulta, fa anys van trencar amb els seus respectius perquè aquests van descobrir la infidelitat. Ells van començar un nou camí, ple de dificultats i entrebancs. Dos divorcis, dues famílies trencades, persones ferides, i fills enfadats.
Però una va ser culpabilitzada i l’altre va ser tractada com a víctima. Una era dona i l’altre era home.
Estàvem, i estem, en una societat masclista. Sí, encara. La dona va ser castigada pels seus propis fills i pels fills de la seva nova parella. L’home es va deixar ensarronar per ella, deien.
Per desgràcia no és un cas aïllat, i m’hi he trobat prou cops per a pensar que valia la pena escriure-ho.
És evident que enganyar a la parella no és la millor manera per trencar, ni la més noble. Però hem d’acceptar que som humans i que cometem errors.
