A Teràpia individual

Hi ha persones que valen més que unes altres? Si la resposta fos sí, de què depèn el valor que tenim? De les coses que tenim, dels nostres valors, de les conductes que fem, dels assoliments que aconseguim, dels objectes materials que posseïm, de la quantitat de persones que ens volen, dels seguidors o els “m’agrades” que tenim en les nostres xarxes socials, de si complim amb els cànons estètics establerts socialment? Sembla que la cosa es complica, perquè imagino que això dependria del que cadascun interpreti com a valuós i per tant, el nostre valor depèn de qui ens el posi? Tenim diversos valors?

Sembla que no seria molt lògic pensar així. Tots som igual de valuosos pel fet de ser persones, úniques i irrepetibles. Tots tenim el mateix valor com a persones, encara que tinguem conductes i habilitats diferents. No hi ha persones superiors ni inferiors a ningú, sinó persones amb capacitats i habilitats diferents per a diferents coses.
Com sembla que no és lògic qualificar-nos globalment en funció d’un aspecte, tampoc ho és dir que certes persones tenen més valor que unes altres per tenir certes característiques. Seria més lògic dir que tots els humans som iguals en essència i diferents en molts aspectes. Així, podem dir que tal persona és millor que jo en un aspecte concret, però no que val més com a persona per això. 

Això pot semblar raonable, però no sempre pensem així ja que moltes vegades apareixen pensaments com… “si no m’aproven, si no em volen, dedueixo que no sóc valuós, no sóc suficient…” “si no faig això bé, serà que no sóc bo” “si no sóc atractiu, no sóc suficient”, “si això em surt malament, sóc un fracassat”. Això potser t’és més familiar, i és que així és, moltes vegades tenim clar la primera premissa, que totes les persones valem el mateix, però la realitat és que a vegades tenim pensaments irracionals que contradiuen aquesta.

Englobar tot el meu ser per conductes o aspectes concrets no sembla molt realista. Ja que, si m’equivoco significa que tota jo sóc un fracàs? Que algú no m’aprovi significa que sóc menyspreable? Què faci una cosa incorrecta em converteix en mala persona? Si fos així, estaríem dient que totes les nostres conductes són d’aquesta manera i a més no estaríem donant la possibilitat de canvi. O per ventura pensem que un nen és estúpid per equivocar-se quan està aprenent? Els adults també estem en constant canvi i aprenentatge i si ens avaluem com a inútils per algun error, no ens estem donant la possibilitat de canviar ja que com esperar que algú inútil faci bé alguna cosa? Seria estúpid pensar això. I per tant, quan ens avaluem globalment de manera negativa, difícilment canviarem allò que no ens agrada de nosaltres. 

Podem jutjar les nostres conductes, pensaments, emocions, i els esdeveniments, com a bons o dolents segons si ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i la nostra felicitat, però no podem jutjar a tot el nostre ésser, a la nostra essència, en funció d’alguns aspectes. Això és una generalització i per tant un error. 

Quan et menysprees, tendeixes a fer generalitzacions il·lògiques. Et fixes en una part de tu i la qualifiques a tot el teu ser. Et dius “sóc un estúpid per haver-me equivocat en la presentació”. En canvi, és més assenyat, lògic i realista dir-te que “m’he equivocat, però això no em converteix en un estúpid”.

Seria convenient acceptar que no som bons ni dolents, sinó persones humanes que ens equivoquem, no som màquines perfectes. L’important no està en l’errar, sinó a saber aprendre de l’error i estar motivat a canviar-lo. Així quan fem bé les coses no significa que siguem superiors i perfectes, tampoc quan ens surten malament significa que siguem inferiors i inútils.
La majoria tenim desitjos de millorar i créixer personalment, però seria important no oblidar que som imperfectes i que difícilment arribarem a una realització completa d’un mateix. Per tant, preferir millorar-nos i realitzar-nos està molt bé però no convertir-ho en una obligació ni necessitat imprescindible per a viure i ser feliç.

Marta Martorell