Amb locus de control ens referim, en psicologia, al grau en què una persona atribueix l’origen de la seva conducta a quelcom intern o extern a ella. Parlem de grau i per això cal entendre-ho com un continu, una tendència, i no com una característica fixa de la persona.
En els dos extrems del continu trobem a:
Persones amb locus de control intern. Perceben l’origen de la seva conducta com una cosa interna. Són persones que valoren l’esforç, són proactives i se senten responsables dels seus actes. Pensen que a base d’esforç i treball poden canviar o millorar les seves condicions de vida. Assumeixen els seus éxits, quan aconsegueixen alguna cosa se senten orgullosos. De la mateixa manera assumeixen els seus errors i aprenen d’ells. Senten que controlen les seves vides. Per descomptat, hi ha coses que no podem controlar, com les malalties o la mort, però pensen que hi ha molts aspectes de la vida en els quals sí que poden influir.
Persones amb locus de control extern. Són persones que tendeixen a no assumir la responsabilitat dels seus actes, són reactives i no confien massa en l’esforç. Atribueixen l’origen de les seves accions a l’entorn, les circumstàncies o als altres. No senten control sobre les seves vides i per això es mouen amb la massa, sense qüestionar-se per les conseqüències o pel sentit del que fan o deixen de fer, perquè no depèn d’ells. Prenen poques decisions per por d’assumir responsabilitats i quan ho fan abans busquen l’opinió dels altres, de manera que si s’equivoquen, sempre trobaran algú a qui culpar. No assumeixen els seus errors i per tant no aprenen d’ells. Però de la mateixa manera, en implicar sempre tercers en les seves decisions tampoc accepten els seus assoliments, res depèn d’ells i per tant la seva autoestima no és molt elevada.
Per a trobar l’origen d’aquestes creences, ens hem de remuntar a la infància i a les experiències vitals viscudes.
Una de les maneres en què pares o professors reforcen en el nen o nena el locus de control intern o extern té a veure amb la manera de corregir la conducta. Els premis i els càstigs reforcen en el nen el locus de control extern. Com? Doncs perquè des de fora, jo adult, et dic el que has fet malament i et castigo. O et dic el que has fet bé i et premio. El càstig es rep per part del nen amb actitud passiva i de rebuig, és imposat, és injust. Els premis d’altra banda redueixen la motivació interna, faig les coses per a obtenir un premi extern que res té a veure amb l’acció realitzada i no per un veritable interès. De nou la meva conducta no depèn de mi sinó d’una cosa externa.
En canvi, informar el nen per endavant de les possibles conseqüències naturals de les seves accions i permetre-li prendre decisions reforça el locus de control intern. Aprèn que les accions tenen conseqüències i les assumeix, aprèn a fer-se responsable dels seus actes.
Per entendre la diferència entre càstig i conseqüència natural posaré un exemple. La conseqüència natural de no menjar és que després tindràs gana, en canvi un càstig seria no poder jugar a la Tablet o no sortir al parc. La diferència està en el fet que la conseqüència natural es desprèn de la mateixa conducta, mentre que el càstig no té res a veure amb la conducta. Per això és més complicat per als nens i nenes connectar l’acció amb el càstig que amb la conseqüència natural.
Existeixen moltes altres maneres d’arribar a tenir un locus de control intern o extern. No les comentarem totes, i en última instància depèn molt de les experiències vitals de cadascun, però està bé que com a adults ens plantegem quina tendència tenim, tendim a tenir un locus de control intern o extern. I de quina manera afecta a les nostres vides. Ser conscients de les creences que tenim ens ajuda a qüestionar-les i obrir la porta al canvi.
Laura S.
